Llops i guineus, bons o dolents?

Pels que no hagueu seguit els darrers posts d’aquest blog oscilant, us informo que prop de casa, fa només uns dies, vam sentir els lladrucs d’una guineu, que omplien de misteri la fosca nit rural. Percebuts des del comfort del nostre estudi, ens van semblar tot un símbol corprenedor de natura espontània. L’endemà, però, vam trobar a faltar l’acollida amb què les gallines acostumen a rebre la nostra sortida matinal per donar-los les restes del sopar de la nit anterior. Només es van deixar veure el nostre gall-despertador-espatllat “Flor d’ametller”, la seva senyora i un parell de pollastrets d’aquesta mateixa raça .

Vam passar el dia a fora i a la tarda, quan vam anar a dur-los el berenar de blat de moro, vam trobar el gall i companyia enfilats al capdamunt de tot dels xiprers del pati de les gallines. Ja em va extranyar: molt amunt i massa d’hora per ajocar-se. Un cop a dins el pati, vam trobar l’espectacle que ens havia passat per alt al matí i que veieu aquí al costat: les tres gallines ponedores i un pollastre morts a terra, en un racó, voltats de plomes. I de l’altre pollastre, ni rastre. El meu fill de seguida em va preguntar què havia passat, és clar. “Els ha matat una guineu, fill”, vés, què havia de dir-li. Per a ell el problema no era tant la matança, sino el contrasentit de veure gallines mortes no convertides atomàticament en aliment. “I per què no se’ls ha menjat, papa?”. La resposta normal hauria estat explicar-li que les guineus són unes males bèsties que quan entren en un galliner acostumen a matar tot el que poden però sovint s’emporten només una peça. I amb això segurament l’hauria predisposat a veure la guineu com un animal sanguinari i despietat, com un assassí sense escrúpols. Com se la veu a pagès, vaja. Però jo vaig créixer amb els llops d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente com a herois, i per mi els llops de la muntanya són un atractiu i un valor, no pas una nosa. Dir-li al meu fill que les guineus –el més semblant que ens queda als llops veritables- són dolentes, vés per on, no se’m va passar pel cap. Queda clar que no només no sóc pagès: sóc un molt mal "no-pagès". Si les gallines de casa fossin la nostra única font d’ous i de carn, prou que li explicaria al meu fill les maldats de la guilla. Però al cap i a la fi, acceptem-ho, són una pijadeta recreativa i si cada tres anys una bonica guineu m’obliga a reiniciar el joc, doncs què hi farem. Un altre gall –literalment- ens cantaria si en depenguéssim per viure! Per començar, les tancaria a pany i clau cada nit, cosa que amb el temps ens hem anat relaxat i hem deixat de fer... i aquí estem. Amb tot plegat, el meu fill –d’encara no quatre anys,-, ara es pensa que les guineus, quan entren en un galliner, maten unes quantes gallines i les deixen esteses a terra per anar-les recollint una a una en dies successius, per alimentar la família. És la cosa més raonable que se'm va acudir dir-li per explicar-li tot plegat. I així, m’ha tocat anar eliminant els cadàvers un a un aquests dies, amb discreció, per fer més verosímil la mentida pietosa. No sé si mai acabarà descobrint la veritat tradicional –les guineus i els llops són dolents-, la políticament correcta –les guineus i els llops no són tan dolents-, o la veritable –si tens gallines o xais, tanca’ls bé de nits, que al món hi ha molta gana!-, però de moment ens sentim tots còmodes amb la veritat oficial que hem escollit a casa.