L'hort de les excuses (I): bombons de blat de moro

Hi ha mil motivacions per menar un hort: tenir verdura fresca i de traçabilitat contrastada, mantenir un vincle amb la terra, fer un xic d'exercici diari amb un mínim de sentit -més que córrer sense avançar sobre una cinta o aixecar peses un i altre cop-, aprendre a conectar amb el ritme de les plantes i del sòl, descobrir i recuperar vells noms, varietats i tradicions, donar un ús -en forma de fems fertilitzants- al carretó diari de caca de burro, oferir als nens un espai on prendre consciència de l'origen del que mengen i on fer-los treballar de forma lúdica i productiva, fins i tot estalviar uns calerons gens negligibles... Jo, en síntesi, em prenc l'hort com una celebració de la terra, del cicle dels nutrients i de la fotosíntesi, que ens alimenten l'ànima i el cos. De vegades, això sí, et ve un "baixon" i et planteges per uns moments el sentit de tot plegat. Tantes hores, tant de lligam, tanta energia i tant d'amor abocats, per després trobar-te les tomateres tombades per una ventada, els enciams deshidratats per haver badat dos dies d'estiu sense regar, les esbergínies que no saps per què es tornen brunes i moixes just el dia que havies decidit que les colliries, o els espinacs cruspits en una razzia nocturna de caragols... Hi ha, però, tres grans excuses i una raó indiscutible que justifiquen tot l'esforç esmerçat, tot l'esclavatge. La primera excusa és el blat de moro dolç. La panotxa s'ha de collir al punt just i es menja tal qual, crua, quan és tendra i té els grans d'un groc clar, turgents, però amb l'interior melòs, quasi líquid. T'exploten a la boca a cada mossegada, com el més dolcíssim dels bombons. És un gust delicat i intens, que no té res a veure amb el blat de moro que es compra embolcallat de plàstic als prestatges de verdura refrigerada. Cal sembrar-ne cada setmana, durant la primavera, amb tres mesos d'antelació, per anar-ne tenint sempre al moment idoni de maduració, i cada any em distrec per una o altra cosa i n'acabem tenint molts menys dels que voldríem, cosa que els dóna un plus d'exclusivitat i els acaba convertint en motiu de conflicte entre germans, que serien capaços de qualsevol cosa per clavar-hi queixalada.