L’estrés de les mallerengues (i el meu)

Les mallerengues són els més fidels, però també els més estressants d’entre tots els ocells amics. Ja ho deia en Josep Maria de Sagarra al seu clàssic homònim: “ardides i bellugadisses”. ... Ja m’ho veia venir: vaig començar el blog amb una rierada de posts o entrades (com n’hem de dir?), ple d’entusiasme i de coses a dir, i després la feina i/o la vida m’han absorvit tot el temps del món mundial i el blog s’ha quedat en blanc més dies dels que hauria volgut. Entremig, a més, un diumenge important, en què vaig intentar escriure un post sobre la independència–la de les criatures, aprofitant l’avinentesa-, però em vaig embardissar tan i tan que vaig acabar per deixar-ho córrer. Després la petita malalta, i la feina, la feina, la feina: en aquest cas els dibuixos d’un pòster sobre ni més ni menys que l’evolució de la vida –que sortirà amb el Presència del diumenge 27, en plenes festes nadalenques, espero que si el veu algun cristià creacionista no trobi inconvenient el regalet-. Porto uns dies inmers en fòssils i dinosaures, que fan de bon dibuixar perquè com que ningú no els ha vist mai, vés a saber com eren... De fet aquest cop espero estalviar-me la clàssica pregunta quan la gent veu els meus dibuixos de natura: “i aquests animalets que dibuixes amb tanta vida, els has vist tots “del natural”?”

Però tornem a les mallerengues. Aquests moixonets tan desvergonyits han estat gairebé l’únic “altre animal” que he vist aquests dies “del natural”. Les mallerengues acostumen a ser els primers ocells a visitar les menjadores de jardí. Tot un món, això de les menjadores! Us n’aniré parlant en propers posts... La que us presento en el video adjunt és una menjadora de finestra, adherida al vidre exterior de la mateixa amb unes ventoses, i totalment transparent, per poder veure bé els ocells que hi van a menjar. La tinc enganxada a la finestra de l’estudi, a menys d’un metre d'on treballo, i en ple estrés laboral m’ofereix fugaces píndoles de natura propera. Que no estic segur que siguin gaire desestressants, perquè les mallerengues són d’un inquiet patològic i encomanadís, i no paren mai quietes: s’acosten a la menjadora com un llampec, s’hi aturen mig segon, dubten unes dècimes, miren a dreta i esquerra per si hi ha cap perill, res, un segon més, roben una pipa, dubten si menjar-se-la al moment, passa un segon, decideixen que no, giren cua i se’n van volant a una branca propera, per cruspir-se el seu botí. Si bades un moment, ja no l’has vista, i si et gires per mirar-la just quan ella està dubtant, pam! ja ha volat! Aquestes menjadores de finestra són fantàstiques per veure els ocells de ben a la vora, quasi a tocar. Em direu que la meva funciona perquè visc al camp, però tinc un amic que tenia el despatx a la Pedrera, al bell mig de Barcelona (quins amics que tinc, eh?), i al seu balcó hi tenia una menjadora on les visites de les mallerengues eren un no parar. O sigui que no hi ha excuses: fins i tot a la ciutat, per poc que hi hagi quatre arbres propers, acabaran venint les mallerengues. Als nens de casa també els agraden les mallerengues i ja de petits han après a espiar-les a la menjadora de finestra. És un veritable exercici de paciència i autocontrol, quan ets tan petit, perquè no saps mai quan vindrà l’ocellet –i pels més menuts uns pocs minuts d’espera són una eternitat-, no et pots moure massa ni cridar emocionat quan l’ocell fa acte de presència i tampoc no pots distreure’t gaire, perquè sino, just quan no mires, la mallerenga fa la seva visita fugaç. Hi ha alguns trucs, però, perquè les mallerengues, sense perdre el seu estrès, es deixin veure més estona de ben a la vora, per a gaudi dels nens i de tota la família. Però encara em queda algun dinosaure per pulir, o sigui que ho deixem per a un altre post...