I altres animals

Toni Llobet

L'escopeta de la Zia Rosetta

La Zia (tieta en italià) Rosetta li ha regalat per Nadal al nostre fill gran una bonica escopeta de fusta, de joguina. Aquí a Itàlia tenim un parent molt proper i molt estimat que és caçador (un bon caçador, però no estic autoritzat a difondre de quin familiar es tracta, perquè en aquest país el tema de la caça està molt estigmatitzat, i no és poc el zel pel bon nom de la famiglia). I la Zia ha pensat amb bon criteri que per mantenir "la flama encesa" de la cultura cinegètica familiar, res millor que regalar al nipote un fucile (escopeta - es llegeix "futxile"- en italià).

fucile Zoom

fucile

El fucile en qüestió és molt bonic, d'aspecte quasi simpàtic, gens amenaçant. És dels pocs regals que hem rebut que compleix un dels requisits -negociables- que sempre demanem als regaladors: joguines de fusta! Ja n'estem farts, de martingales de plàstic de colors primaris horrorosos.

Com que el nostre fill això de disparar i matar no ho té gaire clar, encara, fa veure que "caça" utilitzant el fucile com una espasa. Em diu: "fes que ets un tord", i jo moc les ales i faig "piu piu" i ell em persegueix amb l'escopeta, em toca com un mosqueter i fa "pam!". És entendridor veure'l.

Però tinc els meus dubtes sobre la conveniència de l'obsequi. Sobretot, perquè dono per cert el que el m'ha dit des de sempre aquest parent caçador molt proper i molt estimat, "...a mi el que m'agrada de fet són els ocells, no pas matar-los. Si de petit m'haguessin regalat uns prismàtics enlloc d'una escopeta, ara seria observador d'ocells com tu i no pas caçador".

No dic que per tenir una escopeta de fusta als tres anys i escaig, el meu fill hagi d'esdevenir un caçador compulsiu. Ni tan sols estic en contra de la caça (ben exercida). De fet, si se'n fes, de caçador, espero que amb el complement de l'educació que mirem de donar-li a casa acabés sent un caçador responsable i exemplar -una veritable rara avis... Però no sé si em ve gaire de gust que el meu fill ja de petit vegi els animals com a objecte de mort futil i prescindible, esportiva, com a presa o pitjor encara, com a diana. I consti que els tords amb olives i salsitxa ens els mengem molt a gust i estan per llepar-se els dits! -un dia si voleu us en dono la recepta-.

Però tampoc sé quin pes tindrà o deixarà de tenir aquesta escopeta. "No siguis radical", em diran uns, en nom d'aquesta llibertat que cada cop més es fa servir de coartada per defensar activitats de dubtosa humanitat (penso en la potencial prohibició de les curses de braus a Catalunya i tot el debat que se n'ha derivat). Però aquests mateixos, veurien bé que els seus nens juguessin a esnifar polsim de guix o a que en Ken estomaqui la pobre Barbie en tornar de casa amb unes cerveses de més? Osti, quines bestieses! Ja ho sé, que matar una perdiu no té res a veure amb la violència de gènere i que els estralls de la cacera no són comparables als de la droga (sobretot si només pensem en l'espècie humana). Però ja m'enteneu, si voleu. Quin és el pes dels valors i les actituds que fomenten les joguines en la formació de la futura persona adulta que és el nen moldejable d'avui?

Si l'escopeta em crea aquests dubtes, ja us podeu imaginar la gràcia que em fan tots aquests monstres amenaçadors i amb cara de mala òstia que s'han posat de moda com una plaga entre els regals dels nens d'avui, des dels Gormiti (d'origen toscà, per cert) a no sé quants altres engendres hipermusculosos sense ulls i amb ullals de quilo. "És el que demanen els nens d'avui dia", diuen molts d'aquest pares i mares profetes de la llibertat. És el que els venen, penso jo.

Però el cas és que per molt que li hagi agradat al nostre fill el fucilede la Zia Rosetta, no ens ha costat gaire despistar-lo i amagar-li en un racó de cals avis italians, on em sembla que es quedarà a viure (l'escopeta). Ara tenim el fill entretingut amb una bateria de joguina, que fot un escàndol de nassos però que ha aconseguit fer-li oblidar l'arma del crim... M'estimo més que em surti un Phil Collins de tercera categoria que un escopeter de primera divisió. Què voleu que us digui, a casa som una mica radicals.