Jugant a cuinetes (com si ens importés el planeta)

El post d'avui no parla massa de nens, però sí d'adults experimentant i jugant i divertint-nos com si ho fóssim. Ni tampoc d'animals, tot i que sí del lloc on viuen tots, compartint-lo bonament amb nosaltres, per cert: un planeta blau conegut com a Terra. Si volíeu només criatures i bestioles, millor espereu el proper post! Diumenge vam fer un dinaret a fora, al camp, a ca uns amics. Com tanta altra gent que hem aprofitat aquest temps deliciós que ara, a més, després d'aquests dies de pluja, ja fa més goig de primavera mediterrània que por d'escalfament global i sequera extrema... El nostre dinaret tenia un punt d'experiment, però. L'amfitrió i l'instigador, en Pablo i en Deli, bons amics de la família, són dos dels "almas maters" d'una petita però potent ONG anomenada Sol Solidari. Fan una feina amb sentit, bonica, els mou la intel·ligència i les ganes de millorar el planeta. I no els falta energia -d'aquella també valuosa, la interior-. Van començar promovent l'ús de cuines solars a l'Àfrica. I amb el temps -i un munt dexperiència sobre el terreny-, han acabat combinant això amb la promoció de mètodes de cocció -cuines- també basats en el foc, però que consumeixen moltíssim menys combustible. Opcions no tan bucòliques, netes i fashion com l'estrictament solar, però molt més econòmiques, viables, culturalment assumibles i que, respecte al que s'usa ara -focs de terra-, ja suposen un pas tecnològic de gegant. I sobretot, una millora substancial per a tothom: la gent, el seu entorn natural i el planeta de tots. Senzill? Diumenge vam provar-ho, aquest era l'experiment.

En Deli ens va dur un dels models de cuina que estan promovent ara, anomenat "rocket". Una mena de cilindre metàlic -com una "cuina econòmica" de les d'abans, en petit-, on s'hi fa un foquet a dins, i amb les parets interiors cobertes de ceràmica que reté la calor. Vam comparar els temps de cocció i l'ús de combustible d'aquest model amb els d'un foc obert tradicional com el que fan servir milions de famílies africanes, amb tres pedres i una olla al mig. Com a tercer mecanisme de cocció per comparar, agafeu-vos fort, vam utilitzar el paradigma de la sofisticació domèstica primermundista, una Thermomix. Resultat: primer, que ens ho vam passar pipa. Com a nens grans fent cuinetes, ben igual. Pesant la llenya abans de començar, preparant els ingredients, engegant els focs, remenant les olletes, calculant els temps, gravant cada pas... tot amb un lleu to de "pique" entre detractors d'un o altre mètode. Els nens que corrien per allà -sobretot els nostres, molt petits encara-, no van acabar de copçar la magnitud planetària de l'experiment -de fet, van contribuir a fer de la prova un veritable repte. Els d'en Deli, ja més grans, van participar i ajudar activament en l'operació.

Vam fer una recepta Thermomix -la de la pàgina 136 del receptari "Imprescindible": patates estofades amb costelló de porc. De fet per fer-la "a l'africana" vam haver de deconstruir-la... I el balanç fou el següent: Temps de cocció:

• -Foc a terra i l'olla sobre tres pedres: 60 minuts
• -Cuina "rocket": 80 minuts
• -Thermomix: 55 minuts

Energia utilitzada:

• -Foc a terra i tres pedres: 2,4 kg de llenya
• -Cuina "rocket": 0,9 kg de llenya (petita)
• -Thermomix: no teníem manera de calcular el consum energètic de la màquina, tot i que seria una dada interessant per anar més enllà de la comparació entre "opcions africanes" i poder calibrar l'impacte de la nostra forma "neta" de cuinar.

Deixant a banda la Thermo, queda clar que la cuina rocket és una mica més lenta que el foc de sempre (especialment per a temps de cocció relativament curts: té més inèrcia tèrmica però costa més d'engegar). Però, sobretot, consumeix moltíssima menys llenya -poc més d'un terç-. I pot funcionar molt bé, a més, amb astelles petites i branquillons.

No és potser la panacea, però en el camí cap a l'excel·lència solar i energètica -on segurament tenim molt més troç a recórrer els europeus que els africans-, imagineu-vos quin pas tan important suposaria per a milions de famíles de Mali, Etiòpia o Namíbia passar de requerir 5 kg de llenya diaris per cuinar i bullir (i per tant esterilitzar) l'aigua de beure, a necessitar-ne només 2. Tant en termes de salut de les dones -que són les que carreguen els feixos de llenya cap a casa-, com de les famílies que inhalarien menys fums -allà es cuina tot sovint dins de casa i sense xemeneia-, com dels boscos -o el que en quedi- del seu l'entorn, que patirien una pressió molt menor per la fusta. I això per no parlar del planeta, que perdria menys massa forestal i rebria menys emissions contaminants. La nostra provatura de diumenge no és cap demostració científica ni canviarà el món. Va ser una simple demostració empírica entre amics de les possibilitats d'un estri senzill i econòmic, que podria canviar la vida a molta gent. Una cuina que permet reduïr més de la meitat el consum de llenya -i per tant, la pressió sobre un medi ja molt explotat-, bo i millorant la qualitat de vida de les persones. Per només 20 euros. Això és el que costa una cuina rocket feta a l'Àfrica mateix -algú s'anima a co-finançar-ne una?