I altres animals

Toni Llobet

Grues i cigonyes cel amunt, pixallits arran de terra

cranes_storks_migration_familiar_nature Zoom

cranes_storks_migration_familiar_nature

I si alcem la mirada una mica, i observem i escoltem el cel?

Per a la mainada petita és tot un repte, gaudir dels ocells en vol. Jo mateix, recordo que abans dels nou-deu anys veia els ocells volant al cel com a mers –i avorrits- “puntets al cel”, ireconeixibles, llunyans, inerts, quasi; i aquí em teniu ara, ocellaire empedreït. Fins que no ets capaç de trobar-los (i seguir-los!) amb els prismàtics, els ocells en vol són inabastables. Més val centrar-se en els ànecs i les polles nedant, els flamencs i els bernats aturats vora un estany, o els pardals i les mallerengues al brancatge proper.

Hi ha excepcions. O no.

Dilluns de Pasqua al matí, a l’estany de Vilaüt, als Aiguamolls de l’Empordà. Són quarts d’onze, el sol ja ben enlaire comença a escalfar l’ambient i ja tornem de l’aguait, on hem gaudit a base de bé de tot l’ocellam esmentat. De sobte, uns gemecs com de trompeta llunyana ens criden l’atenció. Un estol d’una quinzena de grues formidables s’alcen sobre uns prats, més enllà del nostre camp de visió des de l’aguait. Les segueixen una, dues, deu, vint, cinquanta, cent... gairebé dues centes cigonyes! Unes i altres havien estat aquests últims dies de festa pasturant pels herbassars i maresmes de la zona, carregant bateries en una etapa del seu viatge, des del sud d’Espanya –o l’Àfrica en el cas de les cigonyes-, fins ves a saber quin país al nord dels Pirineus, allà a l’Europa culta, desvetllada i feliç (diuen). Sedimentades, en argot ornitològic: fent servir els aiguamolls com a estació de servei en el seu llarg viatge. No em canso de pensar-ho, cada primavera: us imagineu que aquests paratges haguessin acabat convertits en urbanitzacions i camps de blat de moro? On haurien reposat, tants ocells migradors, abans de travessar el Pirineu?

planeur contre planeur Zoom

planeur contre planeur

hulotte56-z-1 Zoom

hulotte56-z-1

El cas és que les grues, amb el seu batec energètic, lideren aquesta operació sortida de setmana Santa i les cigonyes, deixant-se enlairar mandroses, planant passivament, van fent espirals mica en mica, levitant cel amunt. L’escena em recorda un fabulós exemplar de l’extraordinària revista infantil de natura francesa “La hulotte” (traduïda al castellà amb el nom de “El cárabo”), titolada precisament “Planeur contre Planeur”, on s’explicava amb gran comicitat un suposat duel entre les estratègies de vol de grues i cigonyes, més energètiques i disciplinades les primeres, molt més passives les segones.

Unes i altres, grandioses i imponents, just a sobre nostre, són un espectacle per als sentits. I saber que estem presenciant aquest moment crucial del seu llarg viatge afegeix èpica a l’escena. Però la vivència és diferent, segons l’edat dels espectadors: jo al·lucino. El meu fill de nou anys, crec que també. Sa germana de set alça la vista dels pixallits de vora el camí, sí, i mira l’estol una bona estona. Però la petita de quatre sembla no veure-hi, més enllà del ramet de flors que està collint per la mare, i si no fos perquè insistim, ni els veuria. Per a ella més val una floreta a la mà, que cent ocells volant. Temps al temps, espero.

grues i pixallits Zoom

grues i pixallits