I altres animals

Toni Llobet

Goig i enyorança del cant de la merla

Visca, la primavera ja despunta! Aquesta setmana he començat a sentir cantar les merles, amb la seva simfonia sense pretensions però que enganxa. Una mica com la cançó dels Beatles “Blackbird” (“Merla” en anglès), que en parla. Una cançó, la de les merles, senzilla però alhora profunda i líquida.

Canten al bosc un xic més avall de casa nostra, però també canten –i són més comunes i tot que a pagès- a moltíssims parcs urbans, al cor mateix de Barcelona. Jo quan encara no era pare de criatures les sentia des de la terrassa del pis on vivia, al rovell de l’ou de Gràcia, entre Travessera i Gran –de Gràcia-, els vespres de primavera. El gran pati interior feia de caixa de ressonància del cant de la merla –i els edificis, de barrera sonora del brogit de més enllà, tot s’ha de dir-, i era un espectacle auditiu del tot sedant, feia goig d’escoltar-lo a la fresca, amb una cerveseta de la mà als llavis, en aquella hora en què color del cel va del blau fosc intens al negre. Quins temps aquells! Ara les merles segueixen cantant a la mateixa hora, tant als boscos gironins com als parcs barcelonins, però vés per on, ara per nosaltres és l’hora del bany, del pijama, del sopar i del dormir de les criatures nostres... Ara les merles les sento de resquitllada... Qui pogués dedicar-los el temps que es mereixerien!

Els que pogueu esgarrapar uns minutets de vespre, encara que visqueu a Barcelona, ja ho sabeu: ara que comença a anar de baixa l’espectacle aeri dels estornells de plaça Catalunya, el concert vespertí de les merles fa acte de presència als patis, parcs i terrats més insospitats. Per pocs minuts que sigui, gaudiu-ne! Us n’adjunto un fragment de can Youtube com a tastet...