Efímera amistat porcina

Al nostre hort hi tenim, entre d’altres veïnatges privilegiats, el d’un parell de porcs. Com tots els representants de la seva espècie al nostre país, i com tots nosaltres, al capdavall, són en aquest món només de pas. Ells, però, tenen data de caducitat prevista: la matança que els espera quan acabi l’any. Mentre no arriba el moment, la seva presència ens és del tot grata. Com a bons porcs fan una constant pudor que els ve de sèrie, però que ja només sentim quan algun nouvingut a l’hort ens la recorda, com quan vius prop de la via i els convidats queden astorats de la fressa que fa el tren i que tu ja ni sents. És entendridora –o mesquina, si voleu-, la lleugeresa amb la que tots ens prenem l’espasa de Damocles que penja sobre el seu cap. Només una veïna vegetariana ens recorda, una i altra vegada, cada cop que visita l’hort, la terrible i despietada fi que els espera. Però mentrestant, els omnívors del poble fem com si res. Els porcs fan companyia, són una veritable màquina trituradora per la munió de males herbes que produeix l’hort (quasi més que hortalisses!), i són sobretot un atractiu incombustible per a totes les criatures, siguin nostres o de parents, veïns i amics. La nostra filla de tres anys i la seva gran amiga (mestressa dels porcs, per cert), han agafat afició a llençar-los fulles velles de col i blets esmicolats, que les bèsties mengen amb avidesa. Se’n fan uns farts, i riuen, i van amunt i avall i mira... mentre estan distretes podem asprar les tomateres i regar i fer el que a l’hort li convingui. Em fa patir només pensar en com es prendran el dia que arribi el brutal desenllaç d’aquesta amistat incipient (entre elles i els porcs, s’entén): em temo que el bagatge emocional acumulat els farà menys joiosa la matança hivernal. O potser no, i ens sorprenen amb la seva (in)humanitat, tan humana...