Dol

Escric aquest blog com una petita celebració del batec de la Vida, vegetal, animal i humana, que se sent més net i clar des del camp estant, on la natura és propera, els ritmes més pausats i l'ecosistema menys desdibuixat, més comprensible. També l'ecosistema humà és més intel·ligible, aquí a pagès -encara que no en siguis, de pagès-. Cada persona del poble té un relleu més marcat, és més peça d'un engranatge perceptible. Uns més que d'altres, és clar. Abans d’ahir es va apagar el batec d’una de les personalitats més notables d'aquest nostre petit poble, i no puc estar-me de parlar-ne aquí. Veí del davant de casa nostra, pal de paller, marit, germà, pare i avi de la família més gran -i gran família- d'aquest racó de món. Una pèrdua precipitada, dramàtica com totes, i més i tot. Quan vam venir a viure aquí, el seu tarannà em semblava feréstec, al principi. Fins que vaig començar a entendre el seu humor fi rere un to aparentment sever. Diria fins i tot que vam connectar d'una manera peculiar, ell des de la seva cultura rural d'arrel, tronc i capçada, jo des de la meva voluntant d'empeltar-me de camp partint d'arrels més aviat urbanes. Mai vaig sentir que tractés amb displicència la meva neoruralitat, el meu pagesisme aficionat, potser ingenu. Fa poc més d'un mes que m'ajudava a recopilar noms ultralocals d'ocells i arbusts de la zona, per uns pòsters que vaig fer en motiu d'una festa del poble. I vaig pensar que un dia o altre havia d'exprimir-li tot aquell saber empíric acumulat. Ara sento amb frustració com n'és de veritable aquella frase africana que diu que "cada cop que mor un avi, una biblioteca crema". Ara ja no sentirem els seus renecs als gossos que se li posaven entre les cames, a l'altra banda del carrer. Ja no ens saludarà passant amb el tractor, amb una mena de timidesa cordial. Ja no apareixerà a l'altra banda de la mata de llorer, única barrera entre els nostres horts veïns, ni podrem escoltar els seus consells -mai de savi, sempre humils- sobre com asprar tomateres, ni assaborir amb ell alguns dels seus bitxus -aquells pebrots d'un verd clar, petits i picants, que es mengen crus amb quatre grans de sal-, ni donar-li algun cogombre tendre dels nostres, a ell que li agradaven tant. Si a nosaltres ens mancarà la seva presència, no vull ni pensar com el trobaran a faltar a casa seu. Siguis on siguis, descansa en pau, Joan.