Criatures 13/04/2010

Diumenge de resurrecció a l’hort de casa

3 min

Com ho hem de fer, les famílies no creients, o com a mínim escèptiques, per explicar el perquè de la setmana Santa a les nostres criatures inquietes i preguntaires? A casa, la nostra laïcitat no arriba a l’extrem de fer-nos afirmar que la setmana Santa és un pur “cuentu xinu” i que n’hauríem de dir “festa de primavera” (o potser sí?). Dit amb altres paraules, no ens sembla malament que els nostres fills es vagin familiaritzant amb “el perquè de tot plegat”. El nostre gran, que tot just toca els quatre anys amb la punta dels dits, s’ha quedat amb unes poques idees “força”, com se’n diu ara, del que significa la Pasqua: -Jesús (sí, el nadó del pessebre! que es va fer gran!) era un xicot molt bo, que volia que tothom s’estimés (amb un ordre, s’entén). -Els romans eren uns senyors dolents –tipus Berlusconi- que havien ocupat per la força la terra natal d’en Jesús, volien manar i no volien que tothom s’estimés. -Com que les idees de Jesús els feien nosa, els romans el van matar (hem passat de puntetes pels detalls de la mort i ens hem estalviat la creu i tot el calvari per ara, per no burxar massa a la ferida). Fins aquí tot bé. El que ja no hem aconseguit explicar amb un mínim de coherència i verosimilitud és la qüestió de la resurrecció. El tema ha quedat en “tornar a néixer”, si bé tots sabem que la cosa no fou ben bé aquesta.

Tan se val. Aquesta Setmana Santa –aquesta Festa de la Primavera- el que segur que ha resucitat ha estat el nostre hortet. Els –i les!- més fidels seguidors d’aquest bloc recordareu el to abatut amb què, uns mesos enrera, us explicava la seva defunció. Doncs bé, n’hi ha hagut prou amb unes palades de caca madura de burra –altrament anomenada fems-, dipositades a l’hort farà unes setmanes, per convertir-lo en un molsut substrat de verdor inminent i verdura futura. El sòl hi bull, de tants de cucs de terra que s’hi fan, els dits s’hi enfonsen com en un pa de pessic i queden impregnats d’una olor fonda com de fullaraca de bosc després de pluja, que t’omple els pulmons. I de cop i volta arriba la plugeta primaveral que tot ho estova, i aquell primer solet que escalfa de debó, que t’hi quedaries plantat, provant de fer la fotosíntesi. I ja ha passat Sant Josep i arriba de cop l’estrès de fer planter i de plantar. Llavors aquí, plantetes allà, traçar les primeres regues i plantar els primers enciams de la temporada. Les criatures xalen, i fan que la feineta que faries sol en una hora esdevingui la feinada d’un matí sencer: “Estira aquell cordill cap allà... cap allà... cap allà! Així! Agafa aquella canya. Aquella d’allà! Això és una canya? Aaaaara! Me la passes si us plau? Vinga ara estira el cordill cap al fons. Cap al fons, cap allà, cap a on és la Mama! Però ves deixant, no estiris tant, que arrenques la canya! Així, poc a poc. Alerta! Sense trepitjar la rega. Molt bé.” I plantem els primers enciams, i les primeres tomaqueres que, cortocircuitant el nostre propi planter (que tot just hem començat a fer avui mateix), hem comprat al mercat. I ja tenim un trosset a punt per sembrar els raves que creixeran tan de pressa que després tindrem feines a cruspir-nos-els. Santa primavera!

stats