Criatures 18/03/2010

Detectius de riu

2 min

La neu i la tos i tot plegat m’han fet deixar fins avui un post que fa setmanes que tenia pendent. Una aventureta familiar naturalista, una petita història de detectius, de rastres i senyals, de càmeres ocultes... Eren tot just primers de març, la primavera feia les primares provatures i ja venia de gust sortir amb les criatures. Un diumenge vam anar a passejar tots quatre, vora el Fluvià, no gaire lluny de casa. Quan vam arribar a una gran resclosa vam començar a explorar-la en família.

L’aigua passava per l’extrem oposat de la petita presa, que era més o menys seca. La superfície de la resclosa, feta d’una barreja de còdols i ciment esquerdat, amb racons d’algues encara humides relliscoses amb traïdoria, era tota una prova de psicomotricitat per a dos nens tan petits. No hi mancaven taques blanques, com esquitxos de pintura aquí i allà: cagarades seques dels bernats pescaires i dels corbs marins que s’ajoquen sobre la resclosa quan no hi ha duminguerus com nosaltres que els fagin nosa. Una olor a peix passat ens va posar l’olfacte a prova, fins que vam descobrir una carpa a mig menjar: tot molt higiènic. Aquella carpa em va fer sospitar... i no vam trigar gaire a començar a trobar, disperses aquí i allà, tot de caques grisoses, més o menys resseques –menys o més recents-, plenes d’escates i d’espines. Feien aquella olor penetrant –no pas pudor-, com de peixateria concentrada, típica de la caca de llúdriga. En un troç de resclosa en vam trobar tantes i tantes, i tan fresques, que l’evidència era indiscutible: la llúdriga s’havia estat passejant per allà aquella mateixa nit. Hi havia tot de forats al voltant, cosa que ens va fer somiar, a grans i petits, en la possibilitat que les llúdrigues tinguessin el cau allà mateix. Sembla estrany com d’encomanadís pot ser per a un nen de quatre anys l’entusiasme del seu pare, en base a una carpa desventrada, un grapat de cagarades i un parell de foradots.

Aprofitant un arbret –una sarga- que creixia en una escletxa de la resclosa, vaig lligar la meva càmera-trampa (amb detector de moviment i flash, un gadget fantàstic) i vam fer alguna foto familiar de provatura, per veure si detectava prou bé el moviment i si l’enquadrament era el correcte: sí. Vam marxar de l’indret amb emoció similar –em sembla recordar- a la que deuen sentir les criatures quan deixen el menjar i el beure pels camells i pels Reis la nit del 5 de gener, amb la incertesa de si l’endemà tindran la sort de trobar els regals que tant desitgen. Eren quarts d’una del migdia, i les reines del riu, les llúdrigues, es mouen de nit. No quedava més remei que tornar com a mínim el matí següent, per recollir la càmera i descobrir la collita fotogràfica de la nit. Ho deixem per a un altre post...

Com a tastet, el retrat familiar de prova.

stats