Criatures 20/03/2010

Detectius de riu (II)

2 min

L'endemà de la nostra visita detectivesca al Fluvià els nens van anar a escola com un dilluns qualsevol. Tornant de dur-los-hi, els pares de família ens vam regalar una breu visita al riu per recollir la càmera-trampa que hi havíem instal·lat el dia abans. La bellesa i la quietud de la natura de dilluns a divendres, fora dels caps de setmana, no deixa de sorprendre'm, de seduir-me i de plantejar-me dubtes existencials sobre els rígids ritmes de vida setmanals que ens imposem... I més en un matí assolellat de març com aquell, amb els arbres de ribera, encara sense fulles, projectant sobre el riu i sobre els còdols la seva ombra reticulada de branques despullades, enmig d'un aire fred, quasi cruixent. "Los lunes al sol"..., qui pogués gaudir-los! Sol, en parella o fins i tot amb criatures... Bé, poesia matinal a banda, el cas és que la càmera era allà al seu lloc -primera bona notícia, perquè no saps mai si algun espavilat l'haurà trobada i se l'haurà endut-. I al comptador de fotografies n'apareixien tres: la primera que vam fer nosaltres de prova i dues més, de vés a saber què. Poques, en tot cas... potser una fulla en moviment havia disparat la càmera? Els segons de canviar la targeta de memòria i posar-la a la càmera digital de butxaca per poder-ne comprovar el contingut al visor són com el moment de desembolicar el regal, ara que ja saps que el tens. T'agradarà? Valdrà la pena?

I tant que sí! Havíem fet dues fotos d'una llúdriga, literalment, "per cagar-s'hi"! Un dels animals més escassos i discrets i esmunyedissos de casa nostra, fotografiat per nosaltres exactament allà on la familia s'havia retratat tot just unes hores abans! Familiar Geographic! En cadascuna de les fotos hi apareixia una fantàastica llúdriga, marcant territori. Defecant. Cagant,vaja. Ben be davant la càmera,i en plena llum del dia! Una s'havia disparat a la tarda -poc després de ser-hi nosaltres-. I l'altra, al matí,poc mes d'una horaabans de recollir la càmera!

Quan els nens van tornar d'escola els vaig ensenyar les fotografies, emocionat. De la petita -que encara no té dos anys- no me n'esperava una reacció massa clara, però confesso que el gran em va sorprendre. Li van fer certa gràcia les fotos, va fer un parell de preguntes d'aquelles entre evidents i desconcertants pròpies de nen ("per què fa caca?", "per què està mullada?"), i se'n va anar sense més. La proesa tecnològica i naturalística d'haver aconseguit fotografiar a la primera una espècie tan rara i amagadissa el tenia "sense cuidadu"... Ell n'havia gaudit molt més el dia anterior, sense veure-la per res, imaginant-se-la en el seu ambient, sobre el terreny, vora l'aigua, entre roques, algues i cagallons olorosos. Les floritures tècniques digitals són cosa d'adults: les criatures petites el que volen és sortir, al·lucinar, tocar, flairar i pringar-se. M'ho apunto.

stats