Cal que neixin cactus a cada instant?

Com que els fets d’ahir al voltant del Parlament em van semblar força bèsties, em permeto parlar-ne en aquest bloc dedicat, al cap i a la fi, a tota mena d'”altres animals”. Potser m’he quedat encallat en uns valors “flower power”, hereus d’una primavera –la del 68- que ni tan sols vaig viure. Un maig que el meu pare sempre em va explicar amb la mateixa distància i escepticisme –quan no oberta discrepància- amb les que jo explicaria als meus fills aquestes mogudes d’ara. La història es repeteix, aquesta no me l'esperava. El cas és que la meva indignació per tantes coses miro de canalitzar-la d’una forma positiva, no sé. Passar l’estona amb els nostres fills recorrent un marge descurat collint flors de malva per posar a l’amanida em sembla un acte força subversiu; llavor, espero, de persones, de ciutadans, que no siguin presoners de la lògica d’aquest Sistema que ens indigna, i això ja seria molt. Potser ens surten brokers de borsa o especuladors immobiliaris o qualsevol atrocitat vergonyosa d’aquestes, però fins i tot si és així confio que alguna cosa els quedi, ni que sigui el record de la florida primaveral de vora els camins, metàfora de la bellesa latent fora dels carrils centrals del viure, del mainstream que diuen en anglès… Voldria, sobretot, que els meus fills no em sortissin massa malcriats, que sabessin valorar el que tenen. Sí, l’Arcadi Oliveres també ha estat –i és- un ideòleg de referència per a mi, per molt que deixant-se estimar abans d'ahir al vespre entre els convocats per assetjar el Parlament crec que s’equivoca. Sí, també he perdut anys i energia –i batalla- mirant de lluitar contra un alcalde corrupte convergent, i hi tornaria, però aquella canalla increpant parlamentaris de bona fe –algun de CiU, també- que ni saben qui són, em fa més por que gràcia. Sí, també he estat a manis, on, però, més que la perpetuació d’un status quo favorable per als manifestants, s’hi demanava justícia i respecte per a la resta del món. Serà que aquí “a pagès” es viu en un altre planeta i es toca més de peus a terra. Però ahir a la matinada, ves per on, mentre a Barcelona furgonetes plenes de Mossos-ninja potencialment perversos (sense identificar, i això sí que em sembla lamentable) custodiaven el Parlament, aquí al nostre poble quatre desgraciats entraven a l’escola a robar-hi els ordinadors. Sí sí, a l’escola. Algun bon veí va veure remenament estrany a deshora, va trucar els Mossos i aquests, jugant-se-la, van enxampar els lladres. Pim-pam. Digueu-ne estat policial, jo en dic un país que, malgrat tot, té coses importants que funcionen. És clar que “sortiran per l’altra porta”, és clar que la policia, els polítics, l’escola, els hospitals, els jutges, la democràcia, tots plegats són perfectibles. I nosaltres mateixos, que no ho som? Ens sobren motius per revoltar-nos, cada dia, a cada instant, però que sigui sense trepitjar-nos, sense escupir-nos, sense agredir-nos, si us plau. Amb civilitat, sense perdre la perspectiva del valor del que tenim. I sense actuar com a nens malcriats que no saben d’on vénen i que, en ramat i davant de les càmeres, creuen que els seus renecs són portadors de la Raó i salvadors del Món. Jo sóc de l’escola del “cal que neixin flors a cada instant”, i alguna de la gent que vaig veure ahir vora el Parlament de Catalunya, ho sento, em va semblar que més aviat sembraven cactus.