Caderneres xopes i d’altres ocells passats per aigua

Temporal de llevant. De casa estant no es veu la mar enfurismada ni cap riu o riera desbordat; les caderneres xopes són, per a nosaltres, la viva imatge d’aquest episodi de pluja impenitent que ja fa dos dies seguits que dura. Ara, més que mai, prenen sentit les menjadores per a ocells que tenim a un pam de la finestra de la cuina, i que ens mantenen la vista ocupada mentre esmorzem o dinem. El tràfec constant de mallerengues blaves i carboneres, algun pit-roig i una colla de caderneres ha estat avui, mentre dinàvem, més intens que cap altre dia en tot l’hivern. Els ocells tenien un punt desesperat i patètic, xops de dalt a baix, nerviosos per ser els primers a menjar, com fent cua, esbatussant-se -sobretot les caderneres- per mantenir una bona posició a la menjadora.

Posar menjar als ocells salvatges en aquest clima nostre, d’hiverns en general suaus, és sobretot un aliment per l’esperit i una alegria per la vista (els nostres, vull dir). Els ocells, encantats de la vida, és clar, però en general ja campen sols, en els ambients mediterranis: de fet és per això, que ens n’arriben a milions del nord d’Europa. Però hi ha dies com avui en què es fa evident que la nostra petita estació de servei fa una funció vital, de menjador d’emergència. És amb maltempsades com aquestes que moren mols moixons hivernants, i segur que la nostra menjadora ha salvat alguna vida. Bensalvada sigui!