I altres animals

Toni Llobet

Caçadors de figues

Zoom

Una cosa és caçar bolets arran de terra, ni que sigui amb aquell desfici tan televisiu, o caçar espàrrecs primaverals vora els marges, amb passió i molta paciència. Però què me’n dieu, de perseguir figues amb arc i fletxes? Això sí que és Caçar amb majúscules!

Amb un arc fet de branca de lledoner jove i cordill de bala, i amb fletxes de canya americana (que en realitat és originària d’Àsia, però ara deixarem de banda aquesta imprecisió de la terminologia botànica popular), els nostres fills es van entestar, esperonats per un cosí que al·lucina una mica, a capturar –caçar seria el terme- figues amb aquest armament tan primari. Ambició no els en falta. Em recordaven (de molt lluny) aquells infants yanomanis o de qualsevol altra tribu ancestral, dels que fan anar arc i fletxes amb la mateixa agilitat amb la què molts nens d’aquí gestionen un comandament a distància. Un repte, en tot cas, amb molts números d’acabar en aigua de figues.

Zoom

Una cosa és disparar cap als fruits, i fins i tot tocar-los. Però les possibilitats reals d’atravessar-ne o ni que sigui tombar-ne un amb la fletxa ja són, mai més ben dit, figues d’un altre paner.

Zoom

Malgrat l’extrema dificultat de la cacera, però, els nens no feien figa. Disparaven una i altra vegada, incansables, aliens a tota lògica o sentit de la realitat. Si calia, la petita s’enfilava pel brancatge i, mig agafada, mig no, disparava des d’allà dalt; sense cap por, que si alguna cosa no és, la criatura, és figa flor. Quan m’hi vaig acostar, vaig veure que, en efecte, sota la figuera hi havia un munt de figues encara intactes, acabades de caure per força, sense la clàssica patrulla de formigues que assetgen qualsevol figa que porti més de cinc minuts a terra, en una tarda xafogosa de setembre com aquella.

Ara plouen figues! Els nens m’asseguraven que n’havien tombat unes quantes, amb aquell armament tan precari. I jo, que els havia pres per tiradors de pa i figa, començava a creure’m pare del nous Guillems Tell de la Mediterrània -amb el mèrit afegit d'encertar una figa, enlloc d'una poma-! Vaig presenciar els seus tirs perseverants a la capçada, però davant dels meus ulls, si més no, no en van acabar de tocar cap.

Ja de tornada, unes passes més enllà de la figuera, vam trobar, al mig del camí, un rastre inequívoc d’un altre caçador de figues. Una caca negra i boteruda, plena a vessar d’aquelles petitíssimes llavors de figa, i alguna de raïm, també. Típic cagalló d’un carnívor d’aquests que a finals d’estiu es tornen frugívors aficionats. Una fagina? Una guineu? Un teixó? Els nens volien respostes, però vaig quedar-me, mai més ben dit, mitja figa mig raïm. Impossible esbrinar-ho.

Zoom