I altres animals

Toni Llobet

Bon viatge, grues!

Zoom

No parlo de les de ferro, que anys enrera havien esdevingut una plaga i eren la materialització en el paisatge de la febrada que patíem (diria que era abans, quan estàvem malalts; ara estem convalescents). Avui si en veus una, de grua metàlica, és perquè algú s'ha d'arreglar el teulat, però les dels blocs de pisos pilotàssics han desaparegut del mapa.

Les grues originals, les de carn i òssos, i plomes, sortosament, encara hi són. Són les Grus grus, la grua autèntica, un dels ocells més alts i imponents -fins a 6 kilos de pes i dos metres d'envergadura- del nostre continent . O potser us sonarà més grulla, en castellà.

El nom de l'ocell, de fet, en totes les llengües té una arrel onomatopeica, i reprodueix amb major o menor èxit el seu crit característic. Proveu de dir, amb veu forta, aguda i gutural: "Grua!" en català, "¡Grulla!" en castellà, "Krane!" en anglès, "Grue!" en francès, "Kranich" en alemany, "Trana!"en suec, "Trane!" en danès o "Gru!" en italià. Tan se val l'idioma, us sortirà, més o menys, el crit que dijous a la nit ens va fer treure el cap per la finestra, en plena tramuntanada desbocada.

Eren ja les deu i el nostre fill gran no acabava d'anar al llit i tafanejava per l'estudi, mentre jo no acabava de posar-me a treballar i tafanejava per internet ves a saber què. De sobte, un soroll creixent a fora ens van alertar: al principi semblava una baralla dels gossos veïns, però amb uns crits estranys, estridents i exagerats. Encuriosits, vàrem obrir la finestra al món exterior i de cop ens va saccejar un espectacle visual, sonor i tèrmic.

En la claríssima nit de lluna plena fuetejada per una tramuntana gèlida i despietada, i il·luminat pels llums ataronjats de la plaça, un estol d'una trentena de grues, amb els seus més de dos metres d'envergadura cadascuna, lluitava per avançar cap al nord, just a sobre nostre, a pocs metres dels teulats (i de nosaltres!), amb els ocells gairebé aturats al cel a contravent, cridant-se els uns als altres amb el seu "grû!" de trompeta, com per mantenir, desesperats, la cohesió del grup en aquest episodi gironí de la seva èpica aventura anual de la migració, d'Espanya fins al nord més remot d'Europa, de la qual vam tenir la sort de veure'n i sentir tot just un grapat de fotogrames, gairebé a tocar dels dits. La frase m'ha sortit llarga, ja ho sé. Però és que l'escena fou una, brevíssima però grandiosa, impactant; uns segons que crec que recordarem una temporada molt llarga, més que la frase i tot.

Zoom

Una vivència naturalística del tot imprevista que ens va treure de la nostra bombolla humana de pijama, confort, electricitat i escalforeta nocturna i ens va conectar, en un no res, amb la salvatge epopeia de la natura, que, per sort, segueix ben viva, allà fora, a l'altre costat de la finestra, fins i tot enmig de la nit més freda i feréstega.

Brutal.