Un Aquàrium de peluix?

Fa unes setmanes vam baixar a Barcelona per visitar l’Aquàrium. Vam errar el càlcul, ho reconec: no érem conscients que un dilluns de festa local gironina el trobaríem ple com un ou. No pas d’un allau de provincians il·luminats com nosaltres, sino d’escoles d’arreu del país i turistes de tot el món que, amb els museus de la ciutat tancats –en ser dilluns- i la pluja a fora, van pensar que la millor manera de passar el matí era caminar entre taurons. No puc culpar l’Aquàrium, doncs, del fet d’haver-hi trobat els passadissos més plens que no les peixeres. Els nens malgrat tot van xalar amb taurons, “Nemos” i pingüins... La decepció, per mi, fou la botiga. T’hi fan passar tan si vols com si no, en sortir. I què hi ha? Quatre tasses, quatre postals, quatre samarretes i prestatges i més prestatges carregats fins dalt d’una infinitat d’animalets de peluix: taurons, foques, pingüins, més Nemos... Llibres? Mitja dotzena de miserables títols inconnexes i obsolets en un racó inferior esquerre d’una vitrina arraconada a un racó fosc de la botiga. Res més. La proposta educativa de la botiga de l’Aquàrium es redueix a això, en contrast amb la macrooferta purament epidèrmica dels peluixos, és clar. Em diran que l’Aquàrium té un departament d’Educació que acull les escoles i fa visites guiades i produeix materials de qualitat (que no es poden trobar a la botiga!), és cert. Però, us podeu imaginar un Museu Picasso o una Pedrera on fos impossible trobar un bon llibre sobre el geni malagueny o Gaudí? Llibres de regal de 50 euros, guies amenes en diversos idiomes, llibres per a nens, retallables... Visiteu un aquari o un zoològic a les grans capitals del món culte i civilitzat –d’aquelles que creiem ser-, i us dic jo que –a banda dels imprescindibles peluixs-, hi trobareu llibres a cor què vols.

Em sembla lamentable que una institució tan visitada –podríem arribar a dir emblemàtica?- de la ciutat deixi en mans de gent sense la més mínima sensibilitat pedagògica la gestió de la seva botiga, del seu aparador. “És una empresa privada”, diran uns. Doncs anem bé, perquè pinta que l’onada privatitzadora que s’acosta té dimensions tsunàmiques... Jo personalment hi veig una deixadesa i una manca de criteri inacceptables. I una inconsciència generalitzada que la natura és i pot ser cultura. I valoro més que mai les institucions culturals, alguna privada (ai làs, les caixes!) i moltes de públiques, que ofereixen productes culturals a les seves botigues i consideren els seus visitants, adults i nens, com persones cultivables, i no com a mers consumidors puerils només sensibles al tacte flonjo del peluix.

I diré més: la crisi que patim té molt a veure amb això... molt de peluix i poc llibre!