Apose... què? Sorpreses i contradiccions en forma de salamandra

Aposemàtica. A-po-se-mà-ti-ca.

Així s’anomena la coloració llampant de les salamandres, negra i groga. O de les vespes. O de les granotetes verinoses de la selva amazònica. O de les temibles serps de corall.

M’hi esplaio més endavant, en el concepte.

Abans volia compartir la petita gran joia i sorpresa que vam tenir ara fa unes setmanes, quan vam trobar una salamandra al petit pati de casa. Un pati estret i ombrívol, clos a tres bandes per parets infranquejables, i amb un quart cantó tancat per una tupida malla de bruc que ens separa del jardí dels veïns, ja més grosset però també recòndit –per una salamandra, si més no.

I ves per on, l’amfibi havia arribat no sé com fins aquí. Va aparèixer entre la fullaraca acumulada sota un test esquerdat en un racó oblidat d’un angle desendreçat del nostre pati, ja de per sí força deixat estar, si més no durant l’hivern. Ja veieu, doncs: les esquerdes, l’oblit, la poca endreça i una certa deixadesa, de vegades, tenen premi. Una salamandra!!!! Segur que no hauria aparegut, en un pati impecable, net i polit fins l’últim racó...

Però tornem a l’aposematisme.

El practiquen animals més o menys verinosos, que tenen colors molt vius per fer saber als seus possibles predadors que més val no acostar-s’hi. I si aquests no ho saben, n’aprenen ràpid: si una guineu joveneta, posem per cas, prova d’empassar-se una salamandra, la seva pell urticant li produïrà una cuïssor molt incòmoda a la boca. I així la guilla aprendrà que, d’ara endavant, més val ni tocar-la, aquella bestiola acolorida com un taxi de Barcelona.

La salamandra i el taxi tenen en comú el fet de destacar en l’entorn. L’una per avisar que és verinosa –i tant ella com el predador que l’evita en surten guanyant-; l’altre per atraure clients.

La nostra pobra salamandra va tenir la mala sort d’aparèixer una tarda que teníem tres nenes veïnes a casa. I a la mainada, la salamandra els produeix un efecte contrari al buscat. Quan la veuen, ja hi som! la volen agafar, remenar, tocar. Els atrau de forma irresistible. Ja els pots dir que no la toquin, que no hi ha manera. “Sembla de goma! Està viva? Enganxa?” I algú que ja s’ensuma alguna cosa pregunta: “Pica?”.

No pessiga, ni mossega, ni té fibló. Però prova de posar-te el dit als ulls, el nas o la boca, havent-la tocada abans! Quina picor! Per sort sempre hi ha un pare o mare al darrera que els recorda a les criatures de rentar-se bé les mans, després d’haver cedit a l’aposematisme invers que els produeix la salamandra. I així, és clar, no s’acaba d'aprendre la lliçó...