I altres animals

Toni Llobet

(Quan) Alletar una cabra (II)

Zoom

Arribo a casa passades les deu del vespre. Aparco, i en sortir del cotxe, en la gèlida quietud d'aquesta nit de lluna minvant, sento el belar trencat de la nostra cabreta omplint la buidor de la fosca, ressonant per tot el poble -que, cal dir-ho, és força petit-.

-Bèeèèeeeèeèèèè!

No!!! He oblidat donar-li el bibe de la tarda!!!! i deu portar hores així. A casa rebo la confirmació.

-La Pepa dels nassos porta tota la tarda, tota la tarda, TOTA, cridant al pati. No para. Uffffff... I entre la petita i el sopar i la dutxa dels grans, no he tingut ni un moment per baixar a calmar-la. Els veïns deuen estar-ne farts, pensa que la tenen just al costat de les finestres de casa seva... He estat a punt de trucar-los per demanar-los perdó. Demà l'hem de treure del pati, Toni, no pot ser.

Savi consell de mare. Preparo dos biberons per la Pepa a tota velocitat i me'n vaig cap al pati pitant. De tanta fal·lera com mama, en tira el biberó i m'esquitxa de llet fins els genolls. Però és igual, almenys calla.

Crec que he après la lliçó: alletar una cabra és una cosa que s'ha de fer, sobretot i sempre, quan toca.

Quarts d'onze. Massa tard per dir res als veïns, demanar-los disculpes i tranquilitzar-los amb la decisió irrevocable que havíem anat posposant: demà mateix traslladem la cabra al cobert dels burros. On ha d'estar. Aviam si demà al matí, abans no surtin cap a la feina, tinc temps de donar-los la bona nova. I si no, sempre queden aquestes línees del blog, que ja sé que en són lectors assidus i atents.

-Veïns! Us regalaré el primer formatge que fem amb la llet de la Pepa!

Tot i que em temo que si fos per vosaltres, us l'hauríeu menjada a la brasa aquesta nit mateix, directament.