Criatures 22/06/2010

Agredolç plugim d’arbercocs

4 min

El batec primaveral de la família i els altres animals ha fet enmudir el blog durant massa setmanes. Les causes? Moltes i ben diferents: el dol per la mort de la nostra mula; deu dies de vacances –Pasqua abans de Rams, que diuen- i els deu dies de feina acumulada conseqüents... I sobretot, una inminent mudança que ens té atabalats i ens té –i ens tindrà per setmanes- ocupats omplint caixes i caixes i més caixes. Deixem la casa on hem crescut les nostres dues criatures des que van néixer, les parets que les han vist créixer i els mil racons que ens recorden altres mil moments viscuts durant els anys més bonics –de moment- de les nostres vides, i tots els dels nostres fills. El canvi implicarà innegables millores logístiques i sobretot socials (visca! viurem en un poble amb nens!!!), podrem tenir la burra a tocar de casa i un hort més gros –si bé un xic més llunyà-. Però la recança per marxar és gran. Deixem pocs veïns de dues potes –alguns d’ells molt i molt estimats-, i molts d’altres de quatre, de sis o de cap (recordeu aquells vidriols?). I veïns alats, també, tot i que per sort allà on anem també canten les òlibes a la nit, les mallerengues tard o d’hora ens vindran a la finestra i d’orenetes n’hi ha tantes o més que aquí. Dels da casa, cadascú té els seus motius per tenir un xic de nus a la gola per marxar: el nostre fill gran tem deixar la seva habitació i les seves joguines –tot i que ja li hem dit que les joguines venen amb nosaltres-, la mare enyorarà la llum de la tarda entrant al rebedor i aquelles flors tot el voltant de casa i jo, sobretot, la llar amb esquerdes i fuites pertot arreu on he sentit l’alè de la natura de ben a la vora. Però tots enyorarem, sobretot, l’arbercoquer del jardí.

Vés a saber qui el va plantar, deu fer dècades, al vell mig d’un troç de món que per quatre anys ha estat el nostre. Ara és gros, inmens, amb una capçada amplíssima a l’ombra de la qual hem arribat a dinar més de vint persones en ple estiu. A la tardor es vesteix de groc intens abans de despullar-se i en un parell de setmanes deixa prou fullaraca perquè els nens s'hi submergeixin a sota i tot. El brancatge nu, a l’hivern, és suport de menjadores diverses i refugi de mallerengues, caderneres i pinsans que veig del meu estudi estant, només girant el cap. A mitjans de març, per uns pocs dies, les flors el fan esclatar de rosa. I quan el fullam primaveral ha assolit el verd més intens, just abans de començar l’estiu, deixa anar una pluja d’arbercocs deliciosos –insisteixo: deliciosos- que no pots ni estar-t’hi a sota pel risc de rebre’n un al cap. L’impacte no té res a veure amb la poma de Newton: és tan innocent i avellutat, i el projectil tan dolç, que fa gràcia i tot, al capdavall.

L’any passat vaig fer l’exercici –certament un xic absurd- de comptar-los. Dos o tres cops al dia el terra de sota l’arbre s’encatifava d’arbercocs, i els vaig anar apuntant, de deu en deu, a mesura que els anàvem collint, a galledes. En un cert moment em vaig descomptar, i no tinc la xifra exacta. Però sí una d’aproximada. Quans diríeu que en vam collir? Cent? Cinc cents? Mil? NO! Almenys CINC MIL arbercocs dolços i sucosos com la mel. En vam donar a tort i a dret, en vam fer melmelada per omplir tants pots vam trobar, se’ns en van fer malbé gibrells sencers oblidats. Aquest any, però, l’arbercoquer ha fet tan sols un plugim, quatre gotes de fruita. Aquella gran nevada del mes de març va caure just quan la floració era al seu punt àlgid i ha deixat la collita en quasi no res: potser ni dos-cents arbercocs. Misèria. Tot i això els nens els han collit amb delit, ara que ja han après quins són els millors: els que tenen més formigues a dins. Esberlats, desventrats, expoliats, només cal bufar-los una mica perquè en surtin els insectes, obrir-los per treure’n el pinyol i alguna formiga més que ha quedat enganxada a la polpa i cap a la boca! Dolços com sempre, però aquest any, no sé perquè, amb un regust un xic aspre, com de comiat. Ves a saber qui en collirà els fruits, l’any vinent!

stats