I altres animals

0

Molt cuca, i de llum!

Vet aquí un dels guanys –que no danys- colaterals positius de no desherbar amb verins, sinó manualment, i amorosa. Mèrit no pas meu: tot de l’àvia. De ma mare, sí, que té l’esma de treure el gram que creix entre els lliris de grapat en grapat, fent una genuflexió quasi reverencial, ella que és devota del jardinatge. Amb els guants protegint-li els dits i un coixinet sota els genolls, no té mandra de fer aquesta neteja amb precisió quasi quirúrgica, a una velocitat de vertigen –per lenta-, de poc més de dos metres quadrats per hora. La veig i em ve una mandra que em fa pensar si no seré...
0

Grues i cigonyes cel amunt, pixallits arran de terra

I si alcem la mirada una mica, i observem i escoltem el cel? Per a la mainada petita és tot un repte, gaudir dels ocells en vol. Jo mateix, recordo que abans dels nou-deu anys veia els ocells volant al cel com a mers –i avorrits- “puntets al cel”, ireconeixibles, llunyans, inerts, quasi; i aquí em teniu ara, ocellaire empedreït. Fins que no ets capaç de trobar-los (i seguir-los!) amb els prismàtics, els ocells en vol són inabastables. Més val centrar-se en els ànecs i les polles nedant, els flamencs i els bernats aturats vora un estany, o els pardals i les mallerengues al brancatge...
0

El visó-cocodril, la mussaranya impúdica i els bous a la piscina: emocions i altres animalades rurals

No hi ha cinemes, semàfors ni embussos, però tenim altres estímuls, aquí al camp. I una escola atenta a les emocions dels nostres infants, tot sigui dit. Tant, que fins i tot es treballa de forma específica l’educació emocional; i en el nostre cas, mira si en som de xulos i ruralites, amb cavalls. I més que això: nens i nenes han d’escriure periòdicament “la Carta del mes” –suposo que això es fa a d’altres escoles, també-, per relatar moments viscuts i expressar les emocions que se’n deriven, i així compartir-les i parlar-ne amb la resta de la classe. A la mainada li costa, fer aquest...
0

Fantàstic embús de diumenge tarda

Una imatge de mil ovelles –o cent cabres- val més que mil paraules. Ja ho veieu: aquesta tarda, anant a fer un encàrrec, ens hem topat amb aquest ramat ocupant impunement la carretera. Quina delícia, i quina sort. I la mainada, treient el cap per la finestra, xalant: no ens en cansem mai. Quin privilegi, viure en un racó de món on aquest és l’embús més gran que podem trobar. I encara que no hi visquéssim: que bé, que existeixin encara, aquests embussos, al país. Ramats que surten, que pasturen, que ocupen l’espai públic on circular normalment amb cotxe no és, necessàriament, la prioritat...
0

La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues! (II)

-Veig unes onadetes, de debó! Des de la meva posició dins de l’aguait, a dues passes de l’aigua, veia el nostre martinet blanc de cartró, però la riba dreta del riu no em deixava tenir bona visió de la làmina d'aigua riu amunt. Però apretats a l’extrem esquerre de l’amagatall, els nens veien unes onadetes fer-se cada cop més seguides i juntes: alguna cosa estava a punt d’aparèixer. El meu patiment era que no acabés sent un objecte flotador no identificat (OFNI) i ens quedéssim tots amb les ganes de saber de què es tractava... Plop! -Una llúdriga, és una llúdriga! A deu o dotze...
0

Fora mandra: Operació Salamandra!

Acomiadem febrer amb un dissabte de pluja, per fi! Ja són quarts de deu del vespre, i els amics que han vingut a passar la tarda a casa, tot just cinc minuts després de marxar-ne, ens envien un whatsap per fer-nos dentetes: “Salamandra fever”, i aquesta foto: Com no se’ns havia acudit! És la Nit de la Salamandra!!! Aprofitant les pluges –llargament esperades- i aquest ínfim hivern minvant, les salamandres han sortit a passejar per les fondalades boscoses a tocar de casa (i arreu del país, suposo). Travessen la carretera entre el seu cau ves a saber en quin racó de bosc i la riera on...
0

La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues? (I)

Ben mirat, del fet de ser al lloc adequat, al moment adequat.... se’n pot dir audàcia? No ho sé. Vam tenir poca mandra i força paciència, això sí. I la sort ens va acompanyar, i molt. I l’audàcia? Potser la idea sui-generis de construir-nos unes siluetes de martinet blanc amb un retall de cartró, un pal i un parell de brides, pintar-les a corre-cuita de blanc i clavar-les vora el riu, va ajudar una mica. El propòsit era “crear ambientillo” i provar d’atreure els ocells –ànecs, bernats, agrons, algun martinet... Com molt bé va copsar i resumir la meva filla, als seus set anyets: -Per a un...
0

Una agulla en un mar

Diuen que l’agulla en el paller fa de mal trobar: imagineu-vos la dificultat de trobar-ne una al mar! Però si vius la platja com alguna cosa més que “aigua, sol i sorra”, pots tenir la fortuna de topar amb una agulleta. Cal un mínim equipament i certa audàcia, sí, perquè la sort acompanyi: ulleres i tub, mirada atenta, curiositat incansable i poca mandra per estar en remull. I saber que una agulleta és una agulleta: reconèixer en aquell aparent branquilló, aquella mena de bri d’alga seca mig endut pel corrent, un peixet viu i fascinant, parent proper dels mítics cavallets de mar. Com una...
0

Lliscant sobre un Amazones de vora casa...

L’Amazones o l’Orinoco, tan se val el nom del riu: el que importen són les sensacions. La sensació de lliscar sobre les seves aigües sentint-nos-en part, sense fer cap fressa, amb els vols rasants del blauet com una sageta turquesa, quasi màgica, sorprenent-nos de tant en tant. La sensació de no trobar ningú més –matinar hi ajuda-, com pioners exploradors d’un riu verge, descobrint les seves ribes, les més recòndites i embardissades microbadies, minipenínsules i nanoillots. La sensació de fondre’ns amb el riu, passar sota els salzes o els verns arquejats o els pollancres caiguts, amb...
0

La Tarda a La Riera

Diumenge passat una excursioneta de tarda vora la riera veïna es va convertir, per als nostres nens i una amiga, en La Tarda a La Riera, amb majúscules. La Tarda que tots hauríem volgut gaudir de petits algun cop, d’aquelles que, n’estic segur, recordaran per sempre. D’aquelles que, fins i tot, enyoraran quan la memòria els traeixi i, com un sedàs que filtra i drena records mediocres, els faci creure que la seva infància va consistir, fonamentalment, en Tardes com aquella, quan les rieres, “en aquells temps”, eren una Riera com aquella. Tan de bo! Els ingredients? Pocs i bons: tres nens i...

Toni Llobet

Alguns potser em coneixeu com "aquell que volava amb unes oques" al Veterinaris de TV3. D'altres potser pels meus dibuixos, pòsters i llibres de fauna i flora. I la majoria segurament no sabíeu res de mi fins que heu llegit aquest blog. Sóc dibuixant i naturalista i, des de fa uns pocs anys, pare de família (i altres animals), també sense titulació universitària en la matèria.