Criatures 05/10/2014

Comunicació silenciosa: la telepatia a casa.

4 min

L’altre dia anant en avió, es va posar al meu costat una persona que al seient de darrere tenia una mare amb el seu fill d’uns 6mesos. L’infant, com tot nen petit,jugava, plorava, rondinava, tornava a jugar i evidentment, es movia, i malauradament de tant en quant donava algun cop al respatller del seient al que estava el passatger del meu costat. Cada poca estona, el senyor es girava cap a la mare tot malhumorat, la mirava uns segons i es tornava a col·locar mirant endavant. Així en repetides ocasions, i cada vegada que es girava estava més enfadat. Indignat-se de com la mare, una persona adulta, no es podia adonar de les conseqüències dels actes del seu fill menut i, sobre tot, com no podia entendre que el seu llenguatge no verbal cridava en silenci un “ja n’hi ha prou”.

El passatger, molt molest, amb uns alts nivells de ràbia i malestar, no era capaç de veure que la mare, entre que havia de mantenir assegut al nen a la seva falda, controlar que no vesses el biberó amb aigua, que no caigués la joguina a terra, que els peus del seu fill no envaïssin a la persona del costat, etc., no s’havia adonat que de tant en quant la criatura donava uns cops als seient del davant. Vam baixar de l’avió i el senyor del meu costat estava molt empipat, havia passat un un vol molt dolent i incòmode, i pels seus sons entre dents i llenguatge no verbal, en feia responsablea la mare.

Aquest home, com la immensa majoria de nosaltres, volia que una altre persona li llegís el pensament proporcionant tot d’informació confusa, en lloc d’usar paraules clares i respectuoses, feia servir només el cos com a indicador del seu disgust. Segurament, si a al principi de començar a rebre cops al seient, s’hagués dirigit a la mare educadament i li hagués concretat quin era el problema, com es sentia i què necessitava, la cosa hauria anat molt diferent. Doncs, encara que sembli mentida, això ho fem sovint a casa, tant amb grans com petits. Ja que hi ha vegades que quan necessitem que els altres facin alguna cosa, tot de cop sentim una mena força que ens impedeix demanar explícitament què és el que volem, i pretenem que l’altre, amb tot de pistes confuses que li anem proporcionant, entengui què és allò queesperem d'ell.Mirades, frases iròniques, creuades de braços, respiracions profundes sonores... No ens adonem que això no és ni eficaç ni eficient i que les emocions hi juguen un paper clau. A casa, tot sovint s’escolten frases com:

“Aquesta roba no es rentarà sola” Quan el que volem dir és: “Per la tarda tinc pensat fer una rentadora, pots posar la roba bruta al safareig abans d’anar a l’escola?”.

“Quina lleonera d’habitació” La nostra intenció seria dir: “porto tot el dia de bòlit i em sento cansada, m’agradaria que aquesta tarda després de berenar recollissis la teva habitació per a que la casa estigui endreçada” . “En aquesta casa sembla que les coses es rentin soles!”

Quan en realitat volem dir: “Quan berenes a la cuina, hi ha vegades que deixes els plats a la taula i tot d’engrunes per terra, quan ho veig em sento trista, perquè ja ho hem parlat altres vegades. Si no ho reculls tu, he de fer-ho jo, per tant, cada cop que acabis de menjar, recorda netejar la taula”.

“Tu creus que el passadís del supermercat és un lloc per córrer?”. Si l’infant pugués raonar com un adult, segurament ens podria respondre que si ho fa, evidentment és perquè creu que es pot fer. En aquest cas potser hagués sigut més convenient un: “Estem al supermercat, pels passadissos no pots córrer, potser algú pot prendre mal si s’entrebanca amb tu. Cal que caminem.” Els exemples anteriors proporcionen poca informació sobre quina és la problemàtica, com els nostres sentiments, i què és el que esperem de l’altra persona, i donen molta informació sobre el malestar emocional, però sense descriure el problema, posar nom al que sentim i sense dir a l’altre què és el que esperem. Quan el que volem és una modificació del comportament d’una altra persona cal comunicar-nosde manera adequada. Podem fer servir aquests tres senzills passos: I recordeu, pretendre que els altres ens llegeixin la ment per veure les nostres intencions, moltes vegades ens porta al pou de les insatisfaccions.

Fins aviat! Arantxa Ribot Horas

Pedagoga, docent i investigadora

www.esbe.cat

stats