Els més guapos del món

Olga Vallejo

Tat!

És mig matí. Els nens estan jugant al menjador. Desapareixen. Quan fa una estona que notem que hi ha massa silenci vaig a veure què passa. O s'han dormit profundament o planegen alguna entremaliadura. No estan al lavabo, bon senyal, res de possibles miniinundacions. Tampoc a l'habitació de la nena, ni a la del nen, ni a la dels convidats... estan a la nostra habitació. Me'ls imagino.

- I els nens? Tu els has vist?

- No, no ho sé. Han marxat?

- Ni idea... Ai, estic molt cansada, vaig a estirar-me una estona al llit...

Ja els sento riure. Segueixo amb el teatre.

- Estic cansadííííssima. No puc més!!!

M'estiro.

- Ui, quin llit més incòmode! Què és això? Oh, i això?

- SOM NOSALTRES!!!

Quin joc més tonto i més resultón. S'amaguen, fas veure que no els veus i te'ls trobes de casualitat.

- Torna mama, torna a fer-ho.

Repetim.

- Ui, què cansada que estic... Vaig a estirar-me una estona.

Tornem-hi.

- Ui, què cansada que estic...

Quan ho hem repetit fins a la sacietat.

- Fica't aquí amb nosaltres!!!

Els tres sota els llençols. Tapats. Rient.

- No sé a on estem!!! A que no ens trobes???!!!

Sentim les passes i les frases imprescindibles per seguir amb el riure nerviós.

- I els nens? I l'Olga? Vaig a estirar-me una estona. Però què hi ha aquí? I aquí? I això?

I així fins a l'infinit.

ANTERIOR

Analògics

SEGÜENT

Estrena