És mig matí. Els nens estan jugant al menjador. Desapareixen. Quan fa una estona que notem que hi ha massa silenci vaig a veure què passa. O s'han dormit profundament o planegen alguna entremaliadura. No estan al lavabo, bon senyal, res de possibles miniinundacions. Tampoc a l'habitació de la nena, ni a la del nen, ni a la dels convidats... estan a la nostra habitació. Me'ls imagino. - I els nens? Tu els has vist? - No, no ho sé. Han marxat? - Ni idea... Ai, estic molt cansada, vaig a estirar-me una estona al llit... Ja els sento riure. Segueixo amb el teatre. - Estic cansadííííssima. No puc més!!! M'estiro. - Ui, quin llit més incòmode! Què és això? Oh, i això? - SOM NOSALTRES!!! Quin joc més tonto i més resultón. S'amaguen, fas veure que no els veus i te'ls trobes de casualitat. - Torna mama, torna a fer-ho. Repetim. - Ui, què cansada que estic... Vaig a estirar-me una estona. Tornem-hi. - Ui, què cansada que estic... Quan ho hem repetit fins a la sacietat. - Fica't aquí amb nosaltres!!! Els tres sota els llençols. Tapats. Rient. - No sé a on estem!!! A que no ens trobes???!!! Sentim les passes i les frases imprescindibles per seguir amb el riure nerviós. - I els nens? I l'Olga? Vaig a estirar-me una estona. Però què hi ha aquí? I aquí? I això? I així fins a l'infinit.
1 min
