Estic trista. Una petita sotragada d'aquelles que t'aixafa, et desinfles, no plores, no rius però tens un posat esmorteït, com si tot el que passa al teu voltant no fos important. Estàs trista i arriba l'hora d'entrar a casa. Veure als nens i fer com si res. O veure als nens i no amagar que ha estat un mal dia. Són els teus fills. No són els teus amics. Són petits. La mare pot estar trista? Quan no estàs fina ells s'adonen. L'avantatge (per mi) amb el petit és que no sap verbalitzar el que pugui pensar però la nena és una altra història. Parla, raona, es comunica i entén moltes emocions. Els deixem pensar que la vida és meravellosa? Retoquem la realitat perquè no sembli ni crua ni idíl·lica? Espero que avui no sigui un d'aquells dies que racanegen petons i abraçades, perquè el seu afecte ho cura gairebé tot.
1 min
