Els més guapos del món

Olga Vallejo

Pes enclusa

Al tram tinc al davant a una mare. Està donant el pit a la seva filla. Calculo fatal aquestes edats però deu tenir uns 4 mesos, la nena. S'adorm.

Recordo la sensació quan arriba la pesantor de cop, deixes de sentir que xucla i li cau el cap. Sents l'escalfor que desprèn. No pots deixar de mirar-lo. És el teu bebè, és dolç, és tendre, suau, preciós. Et sents forta i tova. La fortalesa d'haver crescut el que més t'estimes a dins teu i la delicadesa de les emocions infinites que et traspassen i arriben a tots els racons.

Somric amb anyorança sabent que només em queda el record. A casa juguem:
- Gugu gaga...
- Ai, el meu bebè!
- Estem jugant, oi mama?
- Sí
- Em dic Roger i tinc 2 mesos.
- Hola Roger!!!
- Gugu gaga...

L'agafo horitzontal. Sento un crec a l'esquena. El primer nadó que pesa 23kg.

- Què passa mama?
- Que peses molt fill!
- Però sempre seré el teu bebè, a què sí?
- Sí, sempre seràs el meu bebè.
- I jo, mama?
- Sí, tu també. Els meus bebès. Tindreu 30 anys i sereu els bebès de la mama.

Fins quan els podré agafar com si fossin pes ploma encara que siguin encluses?