Sempre m'ha fet ràbia que em facin acabar tot el que hi ha al plat. He de reconèixer que de petita era de les que amb prou feines menjava la meitat del que tocava, però de gran també em sembla absurd atipar-me més del compte, no cal. Superada la premissa i reconeixent que amb la nena, de tant en tant, cal negociar si fem dues o cinc cullerades més, sóc de les que anima als fills a que deixin els plats buïts i lluents. Tot i que al nen cal recordar-li que només ha de menjar el que és per a ell, no el que contenen tots els plats parats a taula. Però què passa amb aquelles rampoines que no hi ha manera? Cinc mongetes; tres tortellinis; un ròssec de pa; el final del suc, Que no tenia sed, que ja t'ho he dit mama! I Per què m'has posat tanta sopa? Jo no volia tanta sopa! Au vinga, la mama s'acaba la sopa, total, queden quatre fideus. Sap greu aquella mitja galeta; el tros de formatge pel meu entrepà; dues cullerades de flam i tots els finals imaginables. Si no m'ho acabo s'ho menja la mama, oi que sí? Tot això barrejat amb els Tu et penses que la nevera s'omple sola? o Hem de treballar molt per alimentar-vos!. Funciono com a contenidor, una mare escombra que arreplega el que els nens no volen. Al final tinc una barrija-barreja que és impossible que em mengi la ració que em correspon.
1 min
