Els més guapos del món

Olga Vallejo

MENJATS PER LA BESTIOLA

Miro el rellotge i són les 6. Des que m'he desacostumat a què em despertin abans d'hora em fa una mandra terrible aixecar-me. 

- Mamaaaaa!!!!!
- Ja vaig...
Me'l trobo destapat i el coixí per terra. Mentre ho recol·loquem tot m'explica el que li ha passat: 
- El bixacarracu se m'ha menjat! 
- Tranquil fill, estic aquí - L'abraço i li faig un petó - Era un malson...
- No, que a tu també se t'ha menjat!!! 
M'imagino el que s'imagina, els dons plens de baballes mig verdes dins la panxa de la bestiola. Entenc la seva desesperació. 
- Però no era de veritat, ho has somiat. Estem a casa, a la teva habitació. Tranquil.  
S'adorm a l'instant. 
He recordat els meus malsons amb serps i la mare que venia a abraçar-me. El meu cobrellit era verdós, mig endormiscada seguia imaginant serps infinites dins el llit. M'agradava aquella sensació de seguretat, saber que vindrien a abraçar-me i se'm passaria tot.
I què reconfortant és ser qui consola, qui diu Tranquil i tranquil·litza. Com m'agrada ser mare.