Podríem dir que nosaltres som de puntualitat laxa. Ho intentem però no sempre ho aconseguim, sobretot quan es tracta de plaer social. Si hem d’agafar trens, avions o les obligacions dels nens, ho fem bé. De fet al matí anem bastant sobrats. Viure a 150 metres de l’escola ajuda. Un luxe. Suposa un estalvi de temps important. Tot i que abans de sortir de casa anem com bojos cap amunt i cap avall, Vinga que es fa tard, Espavila que hem de marxar… les cantarelles típiques. Però quan arriba el moment: preparats, llestos i al carrer!!! Passegem tranquil·lament els 150 metres, esperem que soni el timbre, la música, deixem la bossa, l’esmorzar, la jaqueta, posem la bata, petons i abraçades de comiat. Aquesta és la primera satisfacció, surto cofoia, orgullosa de com hem començat el dia. Somric i m’imagino com hauran estat les primeres hores dels pares i mares que em vaig creuant, saben que ha sonat el timbre, se’ls nota a la cara, van corrents, estan mig desencaixats, a una mà el nen, a l’altra la motxilla, la bossa de la piscina, la de l’esmorzar a punt de caure i els peus que amb prou feines toquen el terra, els nens amb els braços cada dia una mica més llargs de tant tibar-los perquè vagin més ràpid, el cotxe mal aparcat, un que ensopega, un altre que vol que l’agafin en braços… els 5 minuts més intensos de la jornada.
1 min
