Els més guapos del món

Olga Vallejo

Desencaixats

Podríem dir que nosaltres som de puntualitat laxa. Ho intentem però no sempre ho aconseguim, sobretot quan es tracta de plaer social. Si hem d’agafar trens, avions o les obligacions dels nens, ho fem bé. De fet al matí anem bastant sobrats. Viure a 150 metres de l’escola ajuda. Un luxe. Suposa un estalvi de temps important. Tot i que abans de sortir de casa anem com bojos cap amunt i cap avall, Vinga que es fa tard, Espavila que hem de marxar… les cantarelles típiques. Però quan arriba el moment: preparats, llestos i al carrer!!! Passegem tranquil·lament els 150 metres, esperem que soni el timbre, la música, deixem la bossa, l’esmorzar, la jaqueta, posem la bata, petons i abraçades de comiat.

Aquesta és la primera satisfacció, surto cofoia, orgullosa de com hem començat el dia. Somric i m’imagino com hauran estat les primeres hores dels pares i mares que em vaig creuant, saben que ha sonat el timbre, se’ls nota a la cara, van corrents, estan mig desencaixats, a una mà el nen, a l’altra la motxilla, la bossa de la piscina, la de l’esmorzar a punt de caure i els peus que amb prou feines toquen el terra, els nens amb els braços cada dia una mica més llargs de tant tibar-los perquè vagin més ràpid, el cotxe mal aparcat, un que ensopega, un altre que vol que l’agafin en braços… els 5 minuts més intensos de la jornada.