Criatures 17/02/2015

Canvis d'opinió

1 min

Creia que no m'agradava carnestoltes. Però quan dissabte vaig ballar entregadíssima a la plaça del poble, seguint la coreografia del grup de l'escola, ningú s'hagués pogut imaginar que portava una setmana renegant del moment en què se'm va acudir dir que sí, que aniríem a la rua. I és que mentre enterràvem en Talquistina la varicel·la de la nena no he baixat cap dels vídeos enviats al grup de whatsapp "Carnestoltes 2015". He perdut el compte de les vegades que he dit Mai més, l'any que ve no m'estobo pensant que els farà il·lusió. 1, 2, 3... Patada. I volta! Ric, salto i canto. La nena em mira amb complicitat, després d'una setmana a casa traspua felicitat ballant amb les amigues, totes roses, les fades més guapes del món. Miro al nen. Segueix dormint com si res. Només llueix el barret de guardià, tot embotit al sac del cotxet. La rua ens acompanya gairebé fins a casa. La fred humida ens té glaçats però fem com si res. El nen està en mode loop: Jo plorava molt perquè volia marxar a casa... I la música era com la de Río Ara resulta que sóc una defensora de l'experiència. L'actuació se'm va fer curta. I ella estava tan feliç que em veig tornant a renegar amb els modelets de l'any vinent. L'amor ens fa generosos.

stats