La infància que sanglota por i desesperança

A quin paisatge poden adscriure els somnis dels sense pàtria? (Miquel Martí i Pol)

Els mitjans de comunicació informen sobre l’allau humana que, rere les tanques, esperen tenir l’oportunitat de travessar la frontera. No gaire lluny de Macedònia, altres milers de persones vaguen en embarcacions amb l’esperança d’arribar a les costes italianes. No tots tenen la mateixa sort, molts moren ofegats, sepultats sota les onades de la mar. Hi ha imatges que esquincen l’ànima: nadons en braços d’uns pares abatuts que imploren per les seves vides. Crits i llàgrimes entre gasos lacrimògens, porrades i granades d’atordiment. No fa gaires dies sortia una imatge de dos germans, amb no més de sis anys, que amb gest triomfal saltaven d’alegria per haver arribat a Itàlia, després de setmanes navegant. En un altre mitjà, es podia percebre l’angoixa d’una nena d’uns tres anys que s’aferrava al seu peluix empentada per policies que colpejaven els seus pares. Una mare amb un nadó de pocs mesos aconseguia traspassar el cordó policial acomiadant-se amb la mirada del seu marit que, a l’entrebancar-se, no va poder escapar amb el seu bebè i la seva dona. Mentre les imatges m’engoleixen en un estat de tristesa, de ràbia i d’impotència, dins del meu cap ressona la cançó de John Lennon, “Imagine”. I m’imagino que no hi ha països, que no hi ha motiu per matar o morir. Imagino a tot el món compartint un únic món. Imagino que tots els infants poden ser infants, sense necessitat de passar gana, sense perdre els pares, sense presenciar naufragis i cossos flotants. On ningú hagi de fugir de la desolant situació de la guerra o de la misèria. Deia Antoine de Saint-Exupery que si volem un món de pau i de justícia cal posar decididament la intel·ligència al servei de l'amor. Però sembla que l’amor roman absent en aquest món on la regressió d’una humanitat decadent fa que alguns es lucrin amb les morts i els nens sanglotin desesperança i por.

Fotografia deOgnen Teofilovski (REUTERS)