Els riscos de la sobreestimulació o Apologia de l’avorriment

No us revelaré res de nou si us dic que els nostres fills i filles, i els nostres alumnes, són fruit de la societat de lainformació i la comunicació, en el sentit de què és dins d’ella que estan creixent i on s’estan educant. Ja he parlat en altres posts sobre com l’ambient condiciona algunes o moltes de les connexions neurals que es fan al cervell, especialment durant la infantesa i l'adolescència (post del 30/01/2014), i també com afecta, sovint de manera permanent, la funció d’alguns gens d’actuació cerebral, a través de modificacions epigenètiques(post del 27/02/2014). Tanmateix, hi ha dades sobre la quantitat d’informació que acumulem i comuniquem que fan feredat. Segons un estudi realitzat fa uns anys, a principis del segle XXI cada tres dies acumulàvem el mateix volum de coneixements que entre l’inici de l’escriptura i el segle XX. I el ritme, lluny d’alentir-se, s’ha anat accelerant. Això comporta que, si es fa una anàlisi de tots els continguts informatius que rep un infant, un nen o una nena de 10 anys hagi rebut molta més informació que cap adult nascut abans del segle XX, incloent els grans filòsofs i savis de totes les èpoques i cultures. No parlo tant sols d’informació acadèmica, sinó també, o sobre tot, de la que de forma preconscient va entrant pels seus sentits cada cop que miren la tele, veuen les lleixes del súper plenes de productes diversos, lleigen un llibre, surten al camp, van de viatge, etc.,i es troben amb situacions molt diferentsa les que estan acostumat. El problema En principi això no hauria de ser un problema, perquè el cervell té mecanismes que poden regular la quantitat d’informació que absorbeix per a la seva pròpia comoditat, però tanmateix hi ha una diferència substancial entre aquesta informació que els arriba de forma preconscient o dins un horari escolar racional, i la que a vegades tenim tendència de continuar-los aportant, per exemple «enriquint» el seu temps i omplint-lo d’activitats diverses, les quals es veun obligats a complir –i a fer-les raonablement bé–. Com deia, cap d’aquestes coses és perjudicial per ella mateixa, però el seu conjunt fa que el cervell estigui sempre estimulat, la qual cosa porta a la sobreestimulació. I aquí és on apareixen, o poden aparèixer, els problemes. Dic «poden aparèixer» perquè cada persona té un llindar diferent pel que fa a la sobreestimulació, i per tant situacions que poden ser perfectament digeribles pel cervell d’algunes persones, per a d’altres poden ser de sobreestimulació, i viceversa. La sobreestimulació pot ser perjudicial per diversos motius. El primer, és que pot generar la sensació de què no s’arriba a tot (no us sona aquesta sensació?), la qual cosa produeix estrès. I l’estrès, al seu torn, fa que el cervell, especialment els circuits neuronals implicats en la part més reflexiva, no funcionin de manera òptima, la qual cosa pot propiciar impulsivitat, entre altres efectes. A més, com s’ha demostrat en un estudirecent, l’entrenament en tasques massa complexes abans de què el sistema nerviós estigui preparat per realitzar-les pot produir deficiències permanents en la capacitat d’aprenentatge i en la gestió de la informació. I també pot provocar bloqueig emocional (en vaig parlar al post del 13/11/2014). L’antídot

Què hi podem fer? Molt senzill: deixar que també sàpiguen avorrir-se. No avorrir-se en el sentit estricte de notar tedi o aversió, com ho defineix el diccionari,sinó de deixar-los temps suficient perquè puguinfer activitats que no estiguin prèviament estructurades, organitzades i controlades per normes preestablertes. És a dir, propiciar estones no reglades en què puguin generar les seves pròpies normes i estructures, la qual cosa constitueix un valuosíssim aprenentatge per a la vida adulta, malgrat els adults, veient-los, potser pensem que estan «tediosos». En aquest sentit, un altre treball publicat al juny de 2014 ha demostrat que els nens que gaudeixen d’aquest temps per «avorrir-se» i generar els seus propis paràmetres, d’adults tenen molta més capacitat de controlar les anomenades funcions executives del cervell. I què són aquestes funcions executives? Ras i curt, és el conjunt d'habilitats cognitives que permeten l'anticipació i l'establiment de metes, la formació de plans i programes, l'inici de les activitats i les operacions mentals, l'autoregulació de les tasques i l'habilitat de dur-les a terme eficientment. O, dit d’una altra manera, és el que ens dóna autonomia per prendre les nostres pròpies decisions, per viure la nostra pròpia vida amb totes les seves conseqüències. Unes habilitats que bé mereixen que deixem que els nostres fills i filles, o alumnes, també sàpiguen avorrir-se, en comptes de farcir-los de massa activitats. El proper post:L'origen del narcisisme en els infants -i les implicacions que tindrà en la seva vida adulta