El Cer-Bell

David Bueno

Per parlar també cal manipular: com el treball manual estimula el llenguatge

Zoom

Avui començo el Post amb una endevinalla:

«Sabeu què tenen en comú un homínid de fa 2,5 milions d’anys i un de fa 1,6 milions d’anys que preparen una destral de pedra amb un infant d’ara que està fent una manualitat?»

Si voleu conèixer la resposta, haureu de llegir el Post sencer...

Primer, però, parlem del llenguatge.

Zoom

Ba-ba-ba-ba... Tothom ha sentit el primer balbuceig d'un nadó, i ha vist la cara il·lusionada dels seus pares, com si fos música celestial. És lògic: la parla és el principal mecanisme d’interacció social i cultural que tenim, la porta que ens obra els pensaments al món i que ens permet incorporar els pensaments dels altres. Malgrat el balbuceig sigui format per sons titubejants i d’articulació imperfecte, els pares n'entenen ben aviat el significat: alegria, gana, disgust o senzillament reclamar l'atenció. Els nadons els comencen a fer seguint els seus propis instints, i també per imitació dels sons dels adults (en un post anterior vaig parlar de la gran capacitat d’imitació dels infants), com un joc en què experimenten amb les seves capacitats vocals i, de passada, també amb les reaccions que fan els adults quan les senten. Aquestes reaccions, si són d’aprovació i interès, esdevenen un important estímul inconscient que els empeny a incrementar la varietat de sons, i ajustar-los a l’idioma o als idiomes de la seva família. És una magnífica manera que tenen de socialitzar.

Poc a poc els sons balbucejants van esdevenint paraules, que de mica en mica van encadenant en frases d’estructura sintàctica progressivament més complexa. A moltes persones els costa imaginar com, sense cap aprenentatge aparentment específic, en poc temps els infants comencen a parlar. Però en la constitució del nostre cervell duem gravada aquesta capacitat, la qual es desenvolupa simplement per comportament instintiu i per imitació. El nostre cervell no diu quin idioma acabarem aprenent, això és únicament un constructe cultural, però sí que aprendrem a parlar amb facilitat l’idioma matern, o els idiomes familiars si n’hi ha més d’un (en el Post del 24/04/2014 vaig parlar del bilingüisme). Els primers anys de vida són una finestra única per aprendre a parlar, i cal aprofitar-la. Aquesta finestra s’obre cap el mes d’edat i es tanca al voltant dels 8 anys. Això no significa que després dels 8 anys no puguem aprendre cap altre idioma, sinó que la finestra en què el cervell presenta la màxima receptivitat a l’aprenentatge dels idiomes es tanca al voltant dels 8 anys.

Xiscles, grunys i estats emocionals

La nostra capacitat lingüística és extraordinària, però no som l'única espècie que utilitza la comunicació oral per transmetre informació a altres membres del grup. Els ximpanzés, per exemple, tenen un vocabulari d'entre unes cent i dues-centes paraules. No són com les que utilitzem nosaltres, sinó xiscles i grunys, acompanyats d’algunes gesticulacions, que tanmateix tenen significats concrets i tangibles, com ara perill, dolç, menjar, enfadat, etc. No obstant això, a diferència de nosaltres, només els utilitzen de manera aïllada, d'un en un, sense encadenar-los per fer frases. Com a màxim, algunes vegades n’encadenen dos, com per exemple ocell i aigua per referir-se a un ànec. A primera vista, aquestes vocalitzacions es podrien assemblar als balbuceigs dels nadons.

S’han analitzat les vocalitzacions dels nadons humans i la seva relació amb les expressions facials, i s’han comparat amb les dels ximpanzés, els nostres parents evolutius més pròxims. Això ha permès identificar dos tipus diferents de vocalitzacions. D'una banda, n’hi ha que corresponen a crits i rialles, les quals són interpretades de la mateixa manera i de forma instintiva tant pels emissors d'aquestes vocalitzacions com pels receptors. Són molt similars en les persones i els ximpanzés. En l'argot científic es diu que aquests sons mostren una gran estabilitat funcional -és a dir, que la seva funció és sempre la mateixa, motiu pel qual són més instintius que culturals.

D’altra, també s’han identificat vocalitzacions que es poden interpretar de manera molt diferent en funció del context i de la càrrega emocional que duen implícits, i que són exclusius de la nostra espècie. Tornant a l'argot científic, es diu que tenen una forta flexibilitat funcional –és a dir, que la seva funció és variable–. No és el mateix un ba-ba... que vulgui dir "Aigua per jugar", que un ba-ba... que signifiqui "Aigua amb urgència perquè tinc molta set".

Precisament, aquesta flexibilitat funcional és imprescindible en el llenguatge parlat, ja que totes les paraules o frases poden ser produïdes com a expressions de diversos estats emocionals, i poden dur informació emocional subjacent clau tant per a l’emissor com per el receptor. No és el mateix dir "L'avió està arribant" per celebrar l'inici d'un viatge fantàstic, que pronunciar-ho com una queixa pel seu endarreriment. Una de les millors maners de potenciar la flexibilitat funcional del llenguatge amb els infants és jugant amb el mateix llenguatge, amb el significat literal i ocult de les paraules. El nostre llenguatge, doncs, comença amb un simple i flexible ba-ba..., que a poc a poc, conforme es van establint les xarxes neuronals, va sent més sofisticat per construir paraules amb sons més elaborats que després s'aniran encadenant en frases sintàcticament estructurades.

Les etapes d’adquisió del llenguatge

Com deia en un paràgraf anterior, si no hi ha cap problema específic els infants aprenen a parlar de manera automàtica, sentint els adults i imitant llurs sons, paraules i construccions gramaticals, i interactuant amb ells per posar-se a prova. Fixeu-vos, però, que he dit que els infants aprenen a parlar interactuant amb els adults: com és ben sabut, el desenvolupament del llenguatge en els infants passa per parlar-los sempre que puguem i per escoltar-los molt, amb signes evidents d’aprovació i interès, per tal que la comunicació oral esdevingui la seva principal manera de comunicació.

En el desenvolupament del llenguatge es reconeixen diverses etapes:

- Etapa prelingüística (1-6 mesos). Es caracteritza per sons que representen respostes a estímuls de l’ambient (plors, crits) o a exercicis motrius involuntaris (sons guturals). Inicialment aquests sons no corresponen necessàriament a la llengua materna, però després es tornen selectius.

- El balbuceig (6-12 mesos). Produeixen sons sil·làbics amb consonants, sovint repetides (ba-ba-ba, ma-ma-ma, ta-ta-ta, la-la-la). Cap els 6 mesos comencen a entendre paraules en la llengua materna, i cap als 9-12 mesos ja hi responen de manera específica. Comença el desenvolupament del llenguatge com a eina simbòlica; és a dir, comencen a entendre paraules com “vine”, “anem”, etc. També és l’etapa en què s’aprenen els sons característics de la llengua materna, o de les llengües familiars en els infants bilingües. Per exemple, en un estudi realitzat en nens americans i japonesos, es va veure que cap als 7 mesos tots eren capaços de distingir entre les síl·labes “ra” i “la”, però als 11 mesos els infants japonesos comencen a perdre aquesta capacitat, perquè el seu idioma matern no els distingeix. Per això, quan els adults aprenen una nova llengua els costa molt, i fins i tot els resulta impossible, pronunciar determinats sons. Senzillament, la finestra per aprendre’ls fa temps que està tancada.

- Les primeres paraules i frases (12-24 mesos). Cap els 12 mesos comencen a pronunciar les primeres paraules completes –òbviament, hi ha força variació pel que fa a l’inici d’aquestes etapes–, i cap els 18 mesos les comencen a encadenar de dues en dues, ordenades conforme a regles sintàctiques (“nena canta”, “galeta més”; “poma no”, “cadira mama”, ...

- Frases complexes i definició de la individualitat (3 anys). Finalment, cap els 3 anys comencen a construir frases complexes (nom+verb+complement), i utilitzen per primer cop el pronom personal “jo”. Abans el nen es refereix a ell mateix en tercera persona. Comença a ser plenament conscient de la seva individualitat, motiu pel qual té tendència a contradir els adults (per refermar precisament aquesta recent descoberta individualitat).

A partir d’aquí, moment en què regladament comença l’educació infantil, el llenguatge es va sofisticant amb frases més llargues, temps verbals, complements, subordinacions, etc., però l’estructura bàsica, amb tot el seu potencial informatiu i emotiu, ja està establerta. Pensem que en les persones el llenguatge té aquesta doble finalitat, informativa i emotiva, la qual es barreja en unes mateixes frases. El nostre llenguatge és polivalent, un fet que els infants aniran descobrint poc a poc. Si únicament fos informatiu, possiblement les construccions gramaticals serien molt més senzilles, sense els múltiples matisos que introdueixen els diferents temps verbals (perfets, imperfets, etc.), les subordinacions i els complements.

El llenguatge al cervell i als gens

Zoom

El cervell presenta àrees especialitzades en el llenguatge, en la seva producció i interpretació. Les més destacades són les anomenades àrea de Wernicke, implicada en la comprensió del llenguatge i en la comunicació coherent de les idees, tant en el llenguatge parlat, escrit com de signes; l’àrea de Brocca, implicada en la producció de la parla, i que envia senyals neurals a la laringe, la boca i la llengua perquè puguin produir els sons adequats en la seqüència i cadència escaient; i determinades zones de l’escorça cerebral, on resideixen els processos cognitius més elaborats.

També s’han identificat alguns gens la funció dels quals és clau per a l’articulació del llenguatge. El més important és l’anomenat FOXP2, que quan està mutat, com passa de forma espontània en algunes famílies, dificulta enormement l’estructuració del llenguatge en les persones afectades. Per què explico tot això del cervell i d’aquest gen? Per un motiu molt simple: s’ha vist que algunes d’aquestes xarxes neurals i la funció d’aquest gen són utilitzades simultàniament tant per la generació del llenguatge com també, curiosament, per a la manipulació manual fina. Dit d’una altra manera: fer manualitats estimula també algunes de les àrees del llenguatge. Per això les manualitats són tant importants en els infants, a molts nivells diferents (manipulació, creativitat, llenguatge, ...). Dit de passada, sembla que, des del punt de vista evolutiu, la capacitat de manipular objectes petits amb les mans i d’estructurar les frases de forma sintàcticament complexa van evolucionar conjuntament, aprofitant uns mateixos gens i estructures cerebrals. Part de la nostra humanitat la devem a aquest procés de coevolució.

Manipulació manual i llenguatge

Hi ha un experiment molt curiós que relaciona la capacitat manual fina –descargolar un cargol, fer línies amb un llapis de manera controlada, punxar seguint un dibuix amb un punxó, etc.– amb la producció d’un llenguatge sintàcticament complex. Es va monitoritzar l'activitat cerebral d’un grup de voluntaris mentre realitzaven eines de pedra com les que usaven els nostres ancestres fa 2,5 milions d’anys, una clara activitat plàstica manual. S'ha vist que quan es reprodueixen eines lítiques de l'anomenada tecnologia d’olduvai, unes talles tosques característiques del paleolític inferior que van sorgir a l'Àfrica fa uns 2,5 milions d'anys, s'activa específicament una àrea del cervell anomenada escorça promotora ventral esquerra, implicada també en el processament dels sons. En canvi, quan es reprodueixen eines lítiques de la tecnologia atxelense, molt més elaborada i que va sorgir també a Àfrica fa 1,6 milions d'anys, també s'activen altres zones del cervell, com el gir frontal, associat a l'abstracció i a l'organització jeràrquica, uns recursos mentals clau per al desenvolupament d'un llenguatge elaborat.

Zoom

Ara ja no fem eines de pedra, però el trball manual, dins l’assignatura de plàstica és present al currículum. Òbviament podríem discutir si està prou representada o no, però en els nens petits és clau per al desenvolupament del llenguatge. I no només del llenguatge: hi ha diversos estudis científics que han demostrat que aprendre usant estratègies artístiques millora significativament el rendiment acadèmic de la resta de les assignatures no artístiques. Però d’això en parlaré al proper Post, perquè aquest ja és prou llarg.

El proper post: La importància de la plàstica i la música en els aprenentatges