El Cer-Bell

David Bueno

Què és això de la neuroeducació –i sobre tot, per a què serveix?

Zoom

Us haig de confessar una cosa: és la primera vegada que faig un blog, i com ja heu vist, aquest és el primer post que hi penjo. Una barreja d’emoció i responsabilitat disparen l’adrenalina del meu cos, i s’activen moltes altres substàncies al meu cervell. Les neurones bullen, les xarxes que formen es comuniquen, i les idees i el gust per compartir-les, tant lligat a la nostra vida social, van prenen cos. Per mi, el cervell és l’òrgan més bell que tenim: ens permet gaudir de l’art, llegir poesia i reflexionar sobre la darrera obra de teatre que hem vist; reviure mentalment pel·lícules de la nostra infantesa i joventut, rememorar sentiments apassionats i també tristos, i aprendre coses noves; parlar amb els amics, comprendre com se senten, ensenyar als nostres fills i alumnes a treure profit i gaudir de la vida, i gaudir nosaltres també de la nostra vida social; imaginar, somriure, plorar, ser feliços i fer feliços als altres... Però també condiciona la nostra forma de pensar, de sentir i de viure, a vegades amb barreres invisibles però infranquejables, fruit de la seva mateixa estructura biològica i també dels aprenentatges que ens ofereix la vida, els quals sovint deixen una empremta profunda en la seva estructura i en el seu funcionament.

Potser us preguntareu: per què un bloc sobre el cervell en una comunitat virtual sobre “criatures”? Per un motiu ben senzill: cada cop hi ha més estudis científics sobre com es forma i com funciona el cervell. I el cervell es comença a formar molt abans del naixement, i va madurant progressivament, especialment durant la infantesa i la joventut. En la seva formació i maduració, i també en el seu funcionament, intervenen els gens, que el van esculpint, i també l’ambient, les nostres vivències i tot allò que aprenem, que el van modelant. Al final, cada cervell és únic, i malgrat les principals etapes de la seva formació s’esdevinguin abans d’assolir l’edat adulta, ens acompanyarà durant tota la resta de la nostra vida.

Us heu preguntat mai per què és tant fàcil aprendre a parlar quan tenim un o dos anys, però en canvi costa tant aprendre idiomes nous quan ja som grans? Per què els adolescents passen de la felicitat més absoluta a la més gran de les emprenyades o desil·lusions en qüestió de segons –o menys i tot? Per què hi ha infants que semblen predisposats a la música, i altres a les matemàtiques o a l’expressió oral? Per què hi ha persones adultes més impulsives que d’altres, o més empàtiques? Persones que fan amics amb facilitat, i altres de més tímides? Que s’arriscarien sense pensar-ho per salvar el proïsme o que actuen amb egoisme? Relativament pacífiques o una violència fora mida? Són coses que tots sabem que són així, però generalment no sabem per què són d’aquesta manera. Ni tampoc sabem com aprofitar-les en benefici dels nostres fills i alumnes, i de nosaltres mateixos, perquè aprenguin a gaudir de la vida, i contribueixin al gaudi dels altres.

Bé, de fet, fins no fa massa no en sabíem gran cosa, però ara, a poc a poc, els estudies científics ens permeten anar coneixent els mecanismes neurals i genètics que hi ha darrera d’aquests i de molts altres fenòmens típics de la nostra ment. I també ens proporcionen moltes dades sobre com aprenem, què ens motiva a fer-ho, com els successos que s’esdevenen en el decurs de la nostra vida modelen el nostre caràcter, etc. En definitiva, a poc a poc anem coneixent com l’ambient i la biologia contribueixen de manera cooperativa a fer que siguem com som, cadascú individual, però integrat a la societat.

Tradicionalment, d’aquests temes se n’han ocupat la psicologia, la pedagogia, la didàctica, la sociologia i la filosofia, habitualment de manera molt reeixida. Però això és només una cara de la moneda. Perquè la biologia, i més concretament les neurociències i la genètica, també hi tenen molt a dir, si volem completar la moneda sencera. Quin paper tenen els gens en la intel·ligència i la capacitat creativa de les persones? Les dades que tenim sobre el funcionament del cervell, per exemple sobre com aprenem i oblidem, o sobre com ens emocionem, ¿concorden amb les propostes que fins ara han fet la didàctica i la pedagogia? Com influeix la manera d’ensenyar en la maduració del cervell? Ens trobem a les portes d’un nou paradigma de l’aprenentatge i l’educació?

Aquí és on pren cos la neuroeducació. La neuroeducació, o neurodidàctica, és una nova disciplina científica que intenta configurar els aprenentatges de manera que encaixin millor al cervell, a les seves característiques i al seu ritme de maduració. O, dit d’una altra manera, és una nova visió de l’ensenyament i dels processos d’aprenentatge basada en el cervell. Un processos d’aprenentatge que cal entendre en sentit ampli, és a dir, l’aprenentatge conceptual, emocional, creatiu, social, etc. El seu objectiu, que aquest blog que avui enceto fa també seu, és acostar aquests coneixements a l’educació dels nostres infants i joves, perquè en el nostre dia a dia, pares, educadors i, en general, tota la societat, puguem contribuir de manera cooperativa a treure el millor profit de les fortaleses d’aquest òrgan i evitar els seus punts febles, en benefici de tots. La neuroeducació neix, efectivament, de la ciència, però en cap cas aquest blog pretén ser reduccionista. En el creixement dels nostres fills, en l’educació dels nostres alumnes, en la nostra relació amb la societat, la cultura, tot l’ambient i les experiències vitals que els, i ens, oferim, són crucials. I són crucials perquè el nostre cervell és com és, i es forma d’una determinada manera i no d’una altra. I en la seva formació, l’ambient deixa empremtes sovint inesborrables. La meva intenció és anar reflexionant, a poc a poc, post a post, aquests i moltes temes relacionats. Explicar-vos que se’n sap, reflexionar-hi tots plegats i aprendre amb tots vosaltres.

El proper post: Qui és el responsable de la intel·ligència?