L'origen del narcisisme en els infants -i les implicacions que tindrà en la seva vida adulta

Us heu fixat que cada vegada hi ha més tendència, quan hom vol prendre una foto, a fer-se una selfie, especialment entre els joves? En una selfie, una fotografia que hom es pren a ell mateix, l’important no és el lloc on es troba, com la bellesa d’un paisatge o e detall d'un monument emblemàtic, atès que queden desenfocats i mig tapats al darrera, sinó un mateix, per damunt de qualsevol altra consideració. Podria fer l’efecte que qui se la pren està més enamorat d’ell mateix que no pas interessat amb l’activitat que està realitzant o per l’indret on es troba. Fins a cert punt podria ser similar al que li passava al Narcís mitològic, que estava enamorat del seu reflex. A mitjans de març, la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, una de les que tenen més anomenada i prestigi dins les revistes científiques generalistes, va publicar un article que començava dient, textualment: «El nivell de narcisisme està incrementant entre la joventut occidental, i contribueix a la generació de problemes socials com les agressions i la violència». I es preguntava, a continuació, sobre l’origen del narcisisme i les causes d’aquest increment. Possiblement la moda de les selfis en sigui un reflex, però tanmateix penso que les conclusions que treuen en aquest treball van molt més enllà i són importants per reflexionar sobre la manera com eduquem els nostres fills i alumnes. Què és el narcisisme? El narcisisme és un fenomen molt complex. És un tret de la personalitat que tots tenim en major o menor proporció, i només quan és francament excessiu comporta problemes mentals i de relació social. Es defineix com la complaença excessiva en les pròpies qualitats o obres o en la satisfacció de si mateix. Aquest amor excessius cap a un mateix fa que l'orgull cegui la valoració real, i afavoreix que les persones narcisistes tendeixin a menysprear les altres. Se senten superiors i creuen que mereixen un tractament especial. Tanmateix, de manera aparentment paradoxal, segons un treball publicat a la revista Scan a principis d'any, les pulsions narcisistes es reflecteixen clarament en circuits neurals relacionats amb el dolor social, de manera que vindrien a ser respostes preconscients la finalitat de les quals seria amagar, o superar, aquest dolor social, i incrementar l’autoestima. Per això tots tenim un punt de narcisisme, que és saludable i necessari, i només quan esdevé excessiu es converteix en un problema. Des del punt de vista social, un dels principals problemes del narcisisme és que, quan les persones narcisistes són contrariades o se senten humiliades, se’ls poden activar respostes extremes preconscients d'agressivitat i violència, que acostumen a manifestar cap a les persones més properes a elles o amb les quals s’estan relacionant en aquell moment. Per això és important analitzar i reflexionar sobre el motiu pel qual el narcisisme sembla estar augmentant entre la joventut, segons el treball que ha motivat aquest post. Com sorgeix el narcisisme?

Sens dubte, les tendències narcisistes tenen una certa base genètica, com qualsevol aspecte de la personalitat i el comportament, atès que sorgeixen del funcionamentdel cervell, per la qual cosa hi haurà persones que, ja d’entrada, tindran més predisposició que d’altres a tenir aquest tipus de comportament. En aquest sentit, per exemple, s’ha identificat un gen anomenat hidroxilasa 2 del triptòfan, que està implicat en la producció del neurotransmissor serotonina, que en algunes persones els afavoreix el desenvolupament de l’anomenat síndrome de personalitat narcisista. La serotonina està implicada en l’estat d’ànim i les emocions –col·loquialment hi ha qui l’anomena la neurohormona de l’humor–. Tanmateix, també sens dubte el component ambiental, és a dir, les experiències personals i els factors familiars, socials i educatius, tenen també una gran importància en el grau de manifestació del narcisisme. En els infants, els trets narcisistes es comencen amanifestar entre els 7 i 11 anys. Fins fa poc, hi havia dues teories sobre l’origen del narcisisme. Una, postulada des de la perspectiva de l’aprenentatge social, hipotetitzava que la sobrevaloració del pares incrementa el narcisisme dels fills, en fer-los creure de manera irreal que les seves capacitats eren superiors a les dels altres. L’altra, en canvi, feta des de la psicoanàlisi, hipotetitzava que el narcisisme es veu incrementat per la manca de calidesa en la relació entre els pares i els fills, i que es desenvolupava com un mecanisme d’autodefensa per afavorir l’autoestima. Doncs bé, segons els resultats d’aquest treball, molt sòlids i consistents, el narcisisme es veu potenciat sobre tot per la sobrevaloració dels pares pel que fa a les capacitats dels seus fills. És normal que els pares pensem que els nostres fills són fantàstics: la maternitat, i també la paternitat si el progenitor masculí s’implica activament en la cura dels fills, provoca de manera automàtica i preconscient una relativa desconnexió dels circuits neuronals de la crítica pel que fa als propis fills (en les mares es produeix de maneraquasi immediatadurant el part, en resposta als canvis hormonals del moment; en vaig parlar al post que vaig publicar el 16/01/2014; en el pares, a través del contacte amb els fills quan en tenen cura, per la qual cosa es produiex més lentament).Pensar que els nostres fills són fantàsticsno és pas dolent, tot el contrari, atès que enforteix les relacions amb ellsi incrementa l’autoestima dels fills. El que cal avaluar de manera reflexiva i conscient és no sobrepassar els límits d’aquesta resposta biològica normal, i evitar sobrevalorar-los de manera irreal i sistemàtica: en aquest cas no els estarem fent cap bé, ni a ells ni a la societat que forjaran. El proper post: Les dificultats durant la infantesa "curteixen" i preparen per l'edat adulta?