Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 28: Els nens i la creativitat.

(Sumant-me a la celebració de la 31 setmana del llibre en català recupero aquest article que el diari d'una dona en pràctiques va publicar en la seva 23 setmana)

Zoom

L’altre dia vaig fer una feina. Ho comento perquè en els temps que corren el millor que podem fer és compartir les alegries, i perquè la feina en qüestió em va fer pensar.

Es tractava d’un taller de picto-escriptura per estimular la creativitat en els nens. I coi si la vam estimular, sobretot la meva. No només vaig tenir la sort que un bon grapat de nens volguessin passar una estona amb mi jugant a inventar histories, sinó que a sobre, em van tocar uns nens d’aquells de veritat. Dels que encara corren pel carrer sense ningú que els digui com s’han d’organitzar, i que decideixen en tot moment si escolten o xerren mentre jo feia malabars intentant fer-me un forat en la seva santa voluntat. Però ho vaig fer. Em van escoltar un segon i a la veu de “ja” van començar a crear amb una facilitat que ja la voldríem molts professionals.

Avui torno de la “tarda literària” que es fa a l’escola dels meus fills i un reguitzell de textos encara em regalima cervell avall mentre em pregunto...en quin moment hem perdut tota aquesta creativitat?

En una altra sessió de picto-escriptura, una jove escriptora (molt més formosa que no pas jo) demanava als nens que inventessin un personatge. Els meus fills eren presents i estic convençuda que si s’haguessin atrevit a aixecar el braç, n’haurien dit un bon grapat. Però el que mai haurien dit era el que van sentir: un cervell amb cames i braços.

En aquell moment sé que la meva filla va tenir una epifania. Ella hauria imaginat princeses, pirates, dracs, cargols, conills o fins i tot un escamarlà, però allò... Allò era la creació d’algú que l’acabava d’inventar.

Aleshores em vaig adonar que estimular la creativitat és precisament això: recordar als nens que tenen el poder d’inventar-ho tot. Que tot és possible. Que hi ha camins, caminols, viaranys, corriols, callís i carreranys per arribar als llocs. Que si no s’hi arriba per la dreta, no cal anar a buscar l’esquerra perquè poden inventar un camí nou diferent de tots. I la meva filla se’n va adonar.

Quan al vespre li vaig demanar que inventés un personatge ja no li va caldre recordar totes aquelles coses que l’imaginari col·lectiu li havia anat abocant al llarg dels anys. Va pensar un instant i a cop d’impuls va dir: una goma que canta. I abans de decidir si aquella idea era bona o dolenta, va gaudir del plaer de saber que aquell personatge només existia gràcies a ella. Ella l’havia creat.

Torno a pensar en aquells nens moguts curulls d’idees i m’adono que estimular la creativitat és molt més que animar-los a experimentar amb el fet de ser artistes. Es ajudar-los a ser lliures. I sé que la meva filla ho va entendre. També sé que a hores d’ara segurament se’n deu haver oblidat però espero que quan sigui gran, quan les coses se li torcin i no li convingui algun dels camins que la vida li oferirà, recordi aquell cervell amb peus i mans i s’atreveixi a crear. I és que senyors, d’això serveix la creativitat, per obrir una finestra amb la que inventar-se el món. I en els temps que corren, el millor que podem fer pels nostres petits és donar-los la confiança de saber que poden fer-ho. Perquè d’una cosa estic segura i és que el món, ens agradi o no, se l’hauran de tornar a inventar.