Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 30: Mai ningú m'ha preguntat el per què d'aquest blog.

Mai ningú m’ha preguntat el per què d’aquest blog. Ben fet. D’entrada revela que tampoc sou tan curiosos, i això és bo. Semprehepensat que de res valia saber el que un altre no et volia explicar, però ves per on avui tinc ganes de compartir-ho.Algú m’hi ha fet pensar.

La cosa és senzilla. Visualitzeu-me esquivant tota mena d’obstacles arrossegant pel carrer una nena de tres anys, mentre un menut d’any i mig em penja al coll i tot plegat executat en un temps record que correspon a la distància impossible que hi havia entre les seves dues escoles. Si a això hi afegiu que una de les criatures va aprendre a parlar per poder comunicar-nos que no li agradava dormir (cosa que ja sabíem), que l’altre no tenia cap intenció de deixar el que considerava el “seu” pit, que el pare de tots plegats estava treballant tan lluny que vam aprofitar per explicar als petits allò de que quan aquí és de nit, allà és de dia, i que servidora (en època pre-cataclisme universal) treballava en una sèrie diària de ritme frenètic, comprendreu que només tenia una sortida: deixar-ho aquí, i mirar d’arreglar el desgabell en una altra vida.

La reflexió era prou sensata però per allò de que una és exigent de mena i que a les senyoretes de l’era post-feminista se’ns ha educat fent-nos creure que podem amb tot (mal negoci hem fet, ja us ho dic ara), vaig tirar endavant fotent-m’ho tot en aquella part de l’esquena on hi tinc l’hèrnia.

Jo aleshores dormia poc, rondinava molt, plorava un xic i segurament a algun dels meus personatges se li escapaven massa “cagundenas”. Però per sobre de tot, el que més feia era disculpar-me.“Ho sento, ho sento, ho sento...” repetia quan entregava un diàleg que no havia pogut revisar les 270 vegades que considerava oportunes. I aleshores va passar.

Tot d’una la persona que avui m’ha fet pensar i que llavors recollia aquell diàleg, em va deixar anar les paraules més sensates i clarificadores que mai m’han etzibat: “Saps què els passa a la gent que diuho sentomés de tres vegades seguides? Que els cau un llamp al cul.”

Així, a raig i tal com sona. Però us ben juro que va ser definitiu.

De sobte vaig comprendre tot allò que qualsevol de vosaltres ja hauria comprès, però també va passar una altra cosa. Per primera vegada des que havia començat tot aquell enrenou vaig aturar-me i vaig somriure. I aleshores ho vaig entendre.

Enfotre-se’n d’un mateix és el secret, i des d’aquell dia que em miro al mirall com si la mateixa Kauffman m'hagués escollit per fer-ne una comèdia. Si aconsegueixo arrencar-me un somriure és que ja sóc un pam més a la vora de la solució, i per anar fent muscle em vaig inventar aquest blog.

Però quan flaquejo torno als orígens i llegeixo a aquella persona que m’ho va fer entendre de cop. És l’Anna Mansoi estem de sort perquè acaba de publicar un llibre. Un manual que probablement ens farà a tots una mica més feliços. Si més no ens farà entendre que al capdavall el secret és ben senzill. Tan sols cal agafar aquella culpa enganxifosa i estabornir-la tant com calgui fins que tots plegats ens puguem pixar de riure.