Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 34: Sóc una MILF!

Zoom

Sóc una MILF! O això és el que l’altre dia em va deixar anar un marrec de vint-i-ecs anys mentre jo posava cara de fer veure que estava perfectament al corrent de les últimes tendències en apps, pubs, tags o sounds als que diantres es referís. Però no! Va resultar que l’acrònim no tenia res a veure amb cap tecnologia rocambolesca ni cap modernitat exquisida sino que tirava més a un fet tan antic com l’anar a peu. I es que una MILF (això va per nosaltres, nenes) és el que en anglès anomenen mother I’d like to fuck; o el que en català vindria a ser: senyores que han tingut a bé procrear i amb les que tindria alguna cosa més que paraules. Què? Com se us ha quedat el cos?

Arribats a aquest punt, m’és obligat confessar que la criatura que em va fer coneixedora del terme, només va fer això, informar-me’n. Però què voleu, la cosa és prou llaminera, i per més que hagués estat concebuda per senyores tipus Pamela Anderson, és el que jo els dic als nens: Aquí si juga un, juguem tots. Doncs això.

MILF som totes i ara que tornem a tenir categoria podem sortir a pista amb el cap ben alt disposades a jugar la lliga, la copa, la champions o el mundial que ens convingui. El cas es que tornem a estar federades, y després de tants anys relegades a la invisibilitat i l’anonimat, per fi podem intuir en una mirada alguna cosa més que pensar que portem baba de nen al cap, un xiclet enganxat al cul, unes ulleres fins al coll o més llànties de les que imaginàvem.

I funciona, caram si funciona. Què l’home ara em mira guerxo sabent que m’han re-editat després de tants anys descatalogada. I és que mare de Déu senyor, quan hem estat millor?

Si abans no sabíem com havíem de procedir amb un trist gra, ara tenim un màster en sanitat que cobreix ferides, traus, cops, otitis, faringitis, bronquitis i una dotzena d’itis més. Si abans ens atabalàvem preparant un sopar especial, ara som expertes nutricionistes i fem malabars amb tres patates i un pebrot escalivat. Si abans ens amoïnava el tràngol d’una amiga, ara carreguem sobre les espatlles el desenvolupament emocional de la nostra prole, mentre intentem no perdre l’oremus propi ni desquiciar definitivament el del company. I si abans el dia tenia 24 hores, ara hem après a encabir-hi la feina que qualsevol altre mortal executaria en 62 sense alterar la dimensió còsmica espai-temporal.

I si a tot això hi afegim que guapes ho som des que vam néixer. Què més es pot demanar?

Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com