DIA 3: Com si no hagués passat l’estiu.

Com sino hagués passat l’estiu. Així és literalment com em sento. I no per aquells motius que sovint s’ostenten de que tot just ara que s’acaba l’etapa estival era quan havíem començat a relaxar-nos, destensar-nos o finsitot desintoxicar-nos....no, res d’això. En el meu cas, tinc la sensació de que no ha passat l’estiu perquè no he llegit cap llibre. Si, així de cru. De moment suspenc la meva pràctica en pedanteriaiabans que algú m’enxampicopiant, ja confesso que he malgastat l’agost. I no una, sinó diverses vegades. Cada cop queintentava enfrontar-me a aquell llibre que vaig escollir per la seva acumulació de premis, (que francament no m’explico),ique per més que m’hihe esforçat, no ha aconseguit enganxar-me. I com que tinc el refotut mal costum de no començar un llibre fins que no n’acabo un altre, aquí m’he quedat. A la pàgina 126 per ser-ne exactes. I no s’hiviu gaire bé dins una pàgina. Massainterrogants, punts suspensius, puntsia partisobretot paraules que acaben tallades encavalcades entre una pàginaila següent. Sino la passes, no sabràs maiquè volen diricom tantes coses a la vida, un es queda rumiant un significatimpossible que definitivament no resoldrà fins que s’atreveixia girar el full d’una vegada. Però jo no l’he passat. Sé que tampoc és tant difícil, però què voleu, he perdut les ganes, l’interès, m’he cansat, o potser és que, també com a la vida, un prefereix quedar-se amb lail·lusió a mig camí abans de passar pàginaiadonar-se que definitivament tot l’esforç que ha emprat en allò que feia no ha servit de res. I que tot depenguid’un gest... Però tornem al meu (mal) costum de llegir. Ja de ben petita el meu pare, que era llibreter, em deia que un llibre era el millor amic de l’home (dona en pràctiques, en el meu cas). I així he crescut, somiant en rebolcar-me per la sorra bruta de parcsinfantils amb altres subjectes d’edaticaracterístiques similars a les meves, però on havia d’haver hagut olor a xiclet, hihavia olor de paper vellijo creixia envoltada dels que se suposava que havien de ser els meus millors amics: Baroja, Proust, Dostoievski, Mann, Goethe, Balzac. “No et demanen resisempre els tens quan els necessites”, em deia el meu pare. I una merda! Quide tots aquests és el que es presenta a casa a fer-me el dinar quan tinc mal d’esquena? Però no siguem rancorosos. Com amb els millors amants també vam tenir bons moments,itots sabem que els primers amors són els mésintensos. Com en trobo jo ara un altre que m’ofereixiaquella passió, aquella energia, aquellaintensitat? Tornar amb ells tampoc seria bo, ja ho diuen que segones parts maiforen bones. Així que aquí estic, malgastant l’estiu, una pell lleugerament morenaiun refrescant tall de cabell que em preparava per trobar de nou un amor que em fes sentir aquellainsuportableil·lusió de viure. Que em fes sentir tant feliçilliure com quan era jove. Què collons, diguem-ho clar, un amor enquadernat que em tornés a fer sentir, nique fos uninstant, altre cop jove!