Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 11: “Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra”

Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra”. Va, au, a veure qui és el valent que aixeca una mà impol·luta de càstig. Perquè això de fustigar-nos ho portem arrelat, arrelat. Ja ho deia Yahweh ala seva Bíblia: pagaràs tu i la teva descendència. I coi si paguem. Sort que ens van avisar... Perquè això de culpar-nos ho portem tan integrat que ni temps de pecar ens dona. Mal negoci, hem fet.

I és que ja em direu qui no se sent culpable d’alguna cosa al llarg del dia. Que si podríem fer millor la nostra feina, que si hauríem de dedicar més estona als fills, que si hauríem de tenir fills!, que si podríem estar més guapos, que si fem poc esport, que si hauríem d’estar més pels nostres grans, que si hauríem de llegir més, que si gairebé no tenim temps de sortir amb els amics, que per què no dediquem més temps a la parella, que per què no tenim parella!... El cas és que, sempre, sempre, sempre... la culpa és nostra. Mira, ens ho han ensenyat així, i a base de missatges subliminals mentre ens ensabonaven amb llumetes i regals nadalencs, ens han endinyat la cultura del “mea culpa, mea grandíssima culpa”.

Però jo que ara faig pràctiques perquè de gran vull ser “senyora” he decidit espolsar-me una mica d'aquesta moral cristiana i començar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. Una cosa així com “la culpa fué del txa-txa-txa...”I és que vés a saber qui té la culpa de les coses. Les coses passen i ens passen, i nosaltres les entomem amb la gràcia i elsaleroque la vida ens ha permès. I si no en tenim més, pitjor per qui es pensi que fem curt, però a mi, que no em segueixin martiritzant amb la responsabilitat d’haver de fer-ho tot millor. Ho faig com puc. I si una cosa no em surt prou bé avui, mira, ja tinc una oportunitat per millorar-la demà. I si tot i així no me’n surto...

Més gaudir i passar-s’ho bé! Que al cap i a la fi...la culpa fué del txa-txa-txa.