Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 14:Quan la teva idea d’un dissabte fantàstic és passar-te’l a casa endreçant, és que la cosa no va bé

Zoom

Quan la teva idea d’un dissabte fantàstic és passar-te’l a casa endreçant, és que la cosa no va bé. I no va bé quan, per arribar a l’ordinador, has d’esquivar la capsa d’un teclat amb el que la nena aprèn piano, cinc pilotes de futbol amb les que el nen es destrossa els pantalons, una col·lecció de patins amb els que cap criatura n’ha fet res i les bosses de feina del meu pobre home que, en una etapa anterior, ja es va quedar sense ni tan sols ordinador al que arribar.

Definitivament és moment d’acceptar-ho, no hi cabem i l’única solució en aquests temps de crisis, és endreçar. Endreçar s’ha convertit en l’opció immobiliària dels pobres que a força de canviar les coses de lloc, ens fem a la idea que executem una mudança i acabem tant contents, quan després de remenar-ho tot, l’única cosa que hem estat capaços de canviar és un llum, que mira, amb aquest racó il·luminadet, sembla que tot el pis sigui diferent. Ingenus.

Jo d’entrada ja confesso que per mi endreçar és sinònim de llençar. Mai m’ha agradat guardar més coses de les que recordo, i com que vaig curta de memòria, tot allò que no em puc entaforar al cap, se’n va al carrer. No fos cas que un dia m’aparegués per sorpresa algun objecte carregat d’un record que creia oblidat i em caigués a sobre la responsabilitat de custodiar el meu propi passat. Nooooo! Sempre he pensat que el que realment fa servei és el que un guarda dins, i a força de mantenir la motxilla ben lleugera em faig a la idea que qualsevol dia podré sortir a veure món. Allò d’ingènua ja ho he escrit, oi?

Però hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció: els records dels altres. Quan tot d’una aterro en una casa i observo amb delit tot allò que la gent exposa de forma gairebé exhibicionista. Cada objecte m’atrapa i l’observo preguntant-me, per què el guarda? Un irrefrenable complexa d’inferioritat m’obliga a pensar que segurament els seus records són mes valuosos que els meus,també tendeixo a imaginar que l’amfitrió que tinc al davant em supera en memòria, però el que probablement desconec és el veritable motiu d’aquest estrany comportament que ens caracteritza. Desconec si en el món animal algun altre company d’espècie té tendència a guardar allò que en algun moment li va fer servei. Però nosaltres si. Qui sap si tot plegat va lligat a la condició d’avarícia que també se’ns associa, o senzillament respon a la necessitat d’envoltar-nos de testimonis que en el fons evidencien que a poc a poc anem morint.

I es que ja ho diuen, ja: que la vida és una malaltia de transmissió sexual amb pronòstic fatal i definitiu. Però a mi, per si de cas, que m’agafi lleugereta. A casa hi vull més lloc pel que ha de venir que pel que ja he viscut. Que la vida s’ha de prendre amb ganes! No fos cas que quan arribi, no s’hi trobi a gust, perquè resulta que està tot massa atapeït.