Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 36: Cada any ens passa el mateix.

Cada any e

foto (1) Zoom

foto (1)

ns passa el mateix. A falta de poble, poblet, casa, caravana, tenda, masia, xalet o qualsevol altra mena d’aixopluc propi, servidora i família hem d’espavilar-nos any rere any per tal d’inventar-nos on coi passar les vacances. I no és fàcil, sobretot a l’hora de pair el numeret aquell que s’entesten a posar les webs al costat de les fotos, més o menys idíl·liques, de la cosa immobiliària en qüestió. Així que, tant per tant, PEL MATEIX PREU, anem a veure món.

Sempre he pensat que viatjar ensenya tant per fora com per dins. Dels altres aprens un munt de coses, i com que tot el que portes de tu, ho tens apretat a la motxil.la, sovint no hi trobes el que has de menester i et toca tirar del que duus ben endins, en la majoria de casos per fotre-ho al foc i fer algun canvi.

A més, viatjar en família fa pinya (entenguis aquesta en el sentit més ampli de la paraula que abasta des d’una aparent germanor fins a la més cruel de les batusses); i amb el temps, els meus petits estan tan acostumats a anar amunt i avall, que quan passem per Figueres ens pregunten si aquí també parlen català. No saben on paren, pobrets.

Però mentre desfaig l’enrenou de la maleta amb certa desídia, em demano si tot plegat ha valgut la pena.

Sovint llegeixo articles que reflexionen sobre el fet d’omplir d’estímuls als menuts. Jo mateixa faig apologia de l’avorriment i sóc conscient que en més d’una ocasió als meus fills tant els era jugar a Hide Parc com als jardins de la Vall Hebron. Però quan miro enrere i recordo les excursions, els viatges, les festes, els espectacles, els monuments i les histories que hem viscut o els he explicat, constato que en molts casos no ho recorden. Però jo sí.

Jo ho recordo tot amb aquella intensitat amb que vivia les coses quan era petita. I és que al capdavall d’això es tracta. D’aprofitar-nos d’ells per tornar a reviure una etapa que ara podem dissenyar a voluntat. Amb ells podem tornar a ser tot allò que érem o volíem, i revivim la vida observant els seus rostres esperant il·lusionats aquell somriure que s’assemblava tant al nostre. A vegades no surt, què hi farem, el seu camí és un altre. Però quan en un descuit descobrim com els ulls se’ls il·luminen, un cop de peu a l’estómac ens envia de pet a la nostra infància i allà compartim de nou l’experiència amb els nostres fills convertits en els millors amics.

Potser sí que amb el temps allò que fèiem no ho recorden. Però jo que porto dues hores amb el cul en remull competint amb ells per pescar un cranc, us ben juro que sí.

Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com