Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 4: Hi ha moments en la vida de tota dona...

Zoom

Hiha moments en la vida de tota dona, que marquen un abansiun després en el devenir de la seva feminitat. Són moments íntims que vivim en la més absoluta clandestinitat, però queirremeiablement ens causen un daltabaixiuna profundaiirreparable crisis d’identitat.

El meu moment em va arribar fa 5 anysiel vaig viure allà on cada dia es mesura no només l’engrandiment d’un país, sinó on també es construeix amb entusiasme l’engrandiment de les nostres vanitats. Efectivament, el lloc on es va produir el meu sisme personal, va ser... a peu d’obra.

Encara ara recordo com caminava jo alegrement, traslladant la meva (gràcil) figura per una avinguda sotmesa a les lleis de l’especulació, quan davant meu vaig veure aquell exemplar únic d’obrer, que carrega sobre les seves esquenes la pesadaresponsabilitat de mantenir viu l’envaniment femení. Uns metres més enllà, una altra femella travessava amb arrogància el que totes considerem una prova de foc,iamb el cor encongit, caminava falsament segura cap al seu destí. En va sortir ben parada. L’exemplar d’obrer, va executar amb èxit la seva funcióiva escopir la corresponent galanteria amb aplom. Després anava jo. No em separaven gaires metres del que seria el meuimproperiivaig aixecar el cap fingintindiferència per amagar la falsa modèstia que m’embargava. Vaig caminar una, dues, tres passes fins a creuar la frontera de l’obrai...res. Niuna paraula, niun gest, niuna mirada...Per primera vegada aquella transferència fins aleshores gairebé ecosistèmica, s’havia truncat. Però per què? Per què? que diria aquell. Jo tenia 5 anysiun fill menys, encara estava en tot el dret de rebre la meva grolleria personal. Però no va ser, així que en aquell moment vaig decidir fer el que tota dona en el meu lloc hauria fet: apretar el pas per veure-lila cara a la de davant.

Ja no recordo més. Nila cara niel cul de la dona que m’havia sotmès d’aquella manera tant brutal a un relleu generacional. La dona que amb la seva comparació m’havia llançat al forat delainvisibilitat. Unadona a la que també liarribarà el seu momentique com ara jo, no s’explica per què cada cop que es mira al mirall, apareix algú quela sorprèn. Resa veure amb la figura que guardo en el meuimaginariique contràriament a la del mirall cada any creix en bellesaiatractiu. Tres anys mésifinsitot hauré assolit el to de pell de Beyoncé. No sí...ja ho diuen que la bellesa és a l’interior. Els obrers d’aquest país poden callar el que vulguin, però jo us asseguro quela veig. Icom que en aquesta vida tot és qüestió de pràctica, jo m’exercito en això de mirar endins a veure què hitrobo. I ja que precisament aquests dies, algú que m’està ensenyant a visualitzar, he decidit veure’m estupenda. Total, fins que no pengiuna foto ningú podrà contradir-me,i a més, quin mal faig.