DIA 5: Hi ha una cosa bona d'envellir, i és que hi ets.

Hiha una cosa bona d’envellir,iés que hi ets. I sija portes per aquí una bona temporada, tot això que tens. El que has fet, ja no t’ho treu ningú,iel que et falta, tu sabràs siencara hiets a temps. La qüestió és celebrar que de moment hem aguantat amb alegria tot el que fins ara ens ha caigut a sobre,idesitjar que el que ha de venir no ens agafiamb els pixats al ventre. El que ens sobra sempre és millor deixar-ho anar, no fos cas que pel fet d’anar massa atapeïts no ens vinguessin totes aquelles coses bones que la vida ens ha de regalar. Perquè la vida regala sí, de tot, també,ila gràcia està en anar entomant-ho de cara amb l’única voluntat que tot plegat acabibé. A mila vida me n’ha portat de tots colors,iavuique toca dir que em faig gran, celebro cada una de les tonalitats del meu arciris particular. Sense el negre no veuria el blanci,igual que a la natura ens cal de plujaisol per poder veure la bonicail·lusió cromàtica, a la vida ens calen certes dosis d’alegriaiplor per anar donant forma a tot allò que en el fons ens acaba dibuixant. Siés que tot és qüestió d’observar...ien sabem tant poc. Però en això de mirar jo ja n’he après una mica. Veig les coses passariles coses que em passen,iel problema el tinc a l’hora de distingir quines són les unesiquines les altres. Les que em passen, les passo com puciles que veig passar, amb els anys he après a no mirar-les. El que sí que encara mantinc, és l’esperança de que al final del meu acolorit camí hitinc enterrada una olla plena de ves a saber què que m’espera. I amb aquestail·lusió vaig fent via. Xino-xano a vegades, de pressa o finsitot d’esquena. A la vida tant liés que ens hiposem de cul que ella no s’espera. Va passant per sobre nostreisienlloc de fer l’ornifent veure que la cosa no va amb nosaltres, aprenguéssim a mirar-la, potser hipodríem aprendre alguna cosa. Quisap, tant de bo sim’hifixo molt avui, podré corregir allò que vaig espatllar la setmana passada. I demà... Al demà tant sols lidemano que arribi, de la resta ja me n’ocuparé com pugui. Perquè siuna cosa m’ha ensenyat el pas del temps és a espavilar-meique coi, tampoc és tant difícil. L’únic que cal és posar-hiuna mica de ganes. I d’això, d’això sique no me’n falten.