Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 12: D'on venim?

Zoom

D’on venim? Què hi faig jo aquí? Per què hi sóc?”

Aquesta és una de les típiques preguntes que, si ets mare, et pots trobar de bon matí tot esmorzant, mentre intentes estendre la roba procurant encabir-te en aquell tros minúscul de galeria on hi has entaforat l’escala, les cadires, les joguines velles i el sorral del gat, o tot corrent per no perdre l’autobús. La pregunta apareix així, de sobte, inoportuna i impertinent, pronunciada amb aquella curiositat infantil que t’observa amb ànsia esperant que tu, QUE HO SAPS TOT!, li donis una resposta. I ràpid, això sí.

Ja sé que molts pensareu que podria haver tirat per la versió més impúdica del tema, però mira, una és metafísica de mena i assumeixo que els meus, no només han heretat de mi el mal geni i el mal caràcter, sinó també una estranya propensió a voler saber-ho tot. I el fet és que això de les preguntetes no em venia de nou. Ja hi havia passat feia uns anys però aquest cop no vaig poder fer volta enrere. Confesso que en aquell moment vaig tirar d’estratègia i com que estàvem de viatge i passàvem per davant d’una catedral, vaig aprofitar l’avinentesa per respondre una altra pregunta pendent: què és l’església? Tot un tràngol, no us penseu.

Però tornem al present. La meva filla continuava esperant una resposta i jo, procurant no perdre l’equilibri mentre m’estirava per encaixar un mitjó entre un llençol pixat i un mostrari delmerchandisingblaugrana, vaig remenar en l’arxiu profund dels meus coneixements per acabar dient...doncs, no ho sé!

I pam! En un segon vaig fulminar la imatge que durant tants anys he elaborat de mi com a majestuosa deessa dela omnisciència. Imprudent...

I com que servidora ja ha suspès prous assignatures en aquesta vida, i no vol fallar en això de la criança, de sobte m’he vist asseguda en un curs d’astronomia, envoltada d’altres curiosos com jo que (vés a saber si per recuperar l’orgull perdut o per simple xafarderia general) estem palplantats amb la llibreta al davant intentant entendre alguna cosa. I coi, si entenem. De sobte descobreixo que allò del Big ban no era una explosió, sinó el fet que en un principi, tot l’univers estava concentrat en un sol punt que de sobte va començar a expandir-se. I en això estem, expandint-nos. L’univers i jo mateixa, que devem anar a una, per allò de mantenir l’equilibri còsmic. De la meva expansió física ja se n’encarrega la natura (que per això és sabia) i la meva expansió intel·lectual corre a càrrec dels meus fills que a cop de pregunta em tenen afiliada al món del centre cívic. Com si no tinguéssim prou feina les mares que a sobre hem de robar hores a aquell trosset minúscul que ens queda de vida personal, allà on hi entaforem la professió, les relacions socials i la parella, que ara hem de sortir de nit per estudiar.

Però jo sóc fidel a les meves paraules i sempre he dit que no s’ha d’avergonyir aquell que no sap, sinó el que no vol saber. I a mi per aquí si que no m’enxamparan, que jo de ganes n’hi poso. I si no sé donar les respostes que els meus fills demanen, el que sí els vull ensenyar és una altra cosa. Una que molts adults hem anat perdent amb el temps ila vergonya. Aquellaque ens va servir per fer-nos grans. Que no deixin mai de preguntar!