Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 1: Avui algú m’ha dit que les tetes no paraven de créixer.

Zoom

Avui algú m’ha dit que les tetes no paraven de créixer. Jo fa temps que havia sentit allò del nas i les orelles (en el meu cas un destí francament amenaçador ja que en una d’aquestes extremitats no em puc permetre niun mil·límetre) però, els pits?

Ara resulta que l’opció siliconada no és més que una carrera contrarellotge a la inversa. I parlant de carreres, jo exerceixo la de dona. Una barreja entre humanitats mal expressades, ciències mal enteses i certes dosis de teologia. L’opció postgrau l’he fet en maternitat i per tradició familiar tinc un màster en relacions de parella. Tot plegat un munt de teoria, sovint mal apresa, que tampoc em serveix per trobar una bona feina. Feina de dona, és clar.

Però jo no desisteixo i m’he llançat al món laboral de la feminitat amb la meva “L” de pràctiques. Un amic li diu la “L” de “lechugo” ,i així em sento jo. Aparentment titulada però més vegetal que persona a la que se solen atribuir dos dits de seny. A mi de seny me’n falta un dit, o me’n sobren dos i de rauxa sempre en vaig curta. Per això m’he enfilat la meva “L” a l’esquena disposada a avançar pel que podria dir-ne la carretera de la vida, i em quedaria la mar de fi, però que en el meu cas prefereixo anomenar-ho el “pedregal” de davant de casa.

Tots els camins comencen sempre davant de casa i si un no ha tingut la sort que algú més avantatjat li ha asfaltat la cosa, s’hi trobarà sempre un munt de pedres que haurà d’anar sortejant en funció de la seva millor o pitjor apresa teoria.

I com que jo de teoria en tinc un munt i ara resulta que les tetes no em paren de créixer, he decidit que millor lluir-les que amagar-les. Així que de moment em planto aquí, sobre aquest roc i amb intenció de fer-ne alguna cosa que s’assemblia una drecera. Un camí sempre ha de dur a algun lloc i jo estic disposada a iniciar-lo tot vestint la meva “L” de pràctiques que he pintat amb retolador verd gastat en un pitet que he robat als meus fills. Vés a saber on arribarem, però si més no, suposo que com a mínim ens veurem a Roma.