Criatures 29/06/2013

DIA 6: Ahir vaig sortir.

3 min

Ahir vaig sortir. Podria explicar que va ser una nit glamurosa, que el meu encant em va fer destacar entre la multitud nocturnaifinsitot podria explicar que vaig acabar lligant, però no és cert. Un irrefrenableimpuls d’honestedat del que no aconsegueixo desempallegar-me’n , m’obliga a explicar la veritat del tema:ies que vaig acabar vomitant. El pas dels anys no només ha macat el meu exterior, ha deteriorat les meves capacitats físiquesiha malmès la meva constitució, sinó que ara veig que també ha actuat sibil·linament en els meus òrgansinterns que han decidit plantar-se davant les meves (esporàdiques)ingestes d’alcohol. El que abans em desinhibia, ara es converteix en humiliació al veure exposada la meva trista figura davant la tassa del vàter. Però millor no hipenseu... Prefereixo que us quedeu amb laimatge que heu elaborat de mi,imaginant que cada cop m’assemblo més a Beyoncé. Deixeu-ho així... perfecte. Però hiha més coses que també s’han anat deteriorat al meu voltat. Precisament ahir vaig coincidir amb un munt de (des)coneguts que voltaven passeig de gràcia amunt, vomitant com jo un descontent que se’ns hainstal·lat fa temps al ventre. Suposo que com jo faig quan la cosa m’agafa al llit, primer espero ben quieteta a veure sidissimulant el malestar se’m passa, però arriba un moment en que tots sabem que o bé un s’aixecaiho treu, o allò no es resoldrà de cap manera. I així estàvem tots, fent-nos passar la ressaca de tantesingestes obligades que ens han acabat provocant un bon tall de digestió. I ara resulta que no els agrada que vomitem perquè embrutem els carrers. No si... jo ja ho entenc, però aleshores que algú busquiuna solució amb forma de vàter perquè puguimarxar la porqueria un cop tirem dela cadena. Sien el fons això és l’únic que demanem, un vàteriuna cadena per poder fer desaparèixer tot allò que a poc a poc ens hem anat empassantique ara ja no sabem on coifotre’ns. Tampoc és tant difícil d’entendre, no? A mide petita el meu pare m’explicava que d’això se’n deia fer net. També m’explicava altres coses, com que de gran podia ser el que volgués, que havia de confiar en els demés, que siestudiavaiaprenia podria tenir un bon futur, que en aquesta vida ens havíem de respectar,ique no deixés de somiar per aconseguir un món millor. Això m’ho deien a miiara jo ho repeteixo als meus fills en forma de mantra. El problema és que a part d’això també els he d’explicar què hifa tota aquesta gent cridant al carrer, per què al veí del sisè l’han fet fora del pis o per què al germà de la seva millor amiga l’han hagut de treure de l’escola perquè el pare s’ha quedat sense feina. I els ho explico com puc. Finsitot els explico que avuila mama fa mala cara perquè (com que no està acostumada a beure) ha barrejat un parell de líquids que no son bons. I ells m’escolten,iem miren,iens escolteniens miren... I jo segueixo repetint el meu mantra però no sé què passa que cada cop em sona més fluixet. Però ells encara em miren amb els ulls plens d’il·lusióijo els dic que sí, que el món és meravellósique quan siguin grans podran fer el que vulguin. Finsitot podran sortir de nit, destacar entre la multitud nocturnaiacabar lligant. Però hiha una cosa que no els explicoique jo sé. I és la por que sento quan em punxa el ventrei penso que malgrat m’esforcia seguir fent arcades, niel seu pare nijo aconseguim treure-ho totiells hagin de seguir vomitant. Això sí queem fa por. Ipena. De què haurà servit aleshores tot plegat?

stats