Sento la necessitat d’escriure alguna cosa, encara que sigui difícil trobar les paraules adequades amb la indignació que sento. Mentre escric, al carrer es barreja el so dels helicòpters amb els càntics de Llibertat, Dignitat i Democràcia de la vaga general que se celebra a Catalunya. Diumenge passat el vot de més de dos milions de persones pacífiques en el referèndum d’autodeterminació es va saldar amb més de 800 ferits per la repressió dels més de 10.000 agents policials enviats per l’Estat Espanyol. Aquest és el context.
És molt difícil d’explicar als nostres fills per què ha passat això. És molt difícil de justificar a les escoles per què han destrossat violentament mobiliari escolar per valor de més de 300.000 euros. És molt difícil il·lusionar els nostres joves amb un futur construït entre tots quan els adults no sabem fer-ho. M’ha entristit trobar-me a les xarxes socials persones que justifiquen la violència en situacions que tenien i tenen altres vies de solució i mediació. És possible actuar legalment i no violentament. Fins i tot és possible adequar la legalitat a la legitimitat.
Pensem tots que aquests models de violència puguin perpetuar-se. Que els menors aprenguin a justificar la violència sense explorar altres vies em sembla una mala idea. Que vegin els seus familiars i veïns ferits per la policia em sembla també una mala idea. I aquí els mitjans de comunicació tenen també un paper fonamental. Molts debats televisius es basen en la repetició de consignes, desqualificacions i immobilisme. Nombroses portades i editorials de la premsa escrita amaguen dades fonamentals. Si els ensenyem que l’única arma d’entesa és el martell, la forma d’arreglar els problemes serà semblant. Siguem conscients que justificant actes violents els estem educant en la violència. La violència és una elecció i no és la meva, prefereixo educar en i per la Pau.
