Coincidireu amb mi que quan en Carles Capdevila parla, a pares, mestres i educadors ens posa la pell de gallina perquè cada frase és per emmarcar. Quina passada que hi hagi algú que sempre troba les paraules justes fins i tot en els moments més injustos. L'agraïment i el reconeixement públic que aquesta setmana ha fet envers els mestres em fa pensar en els mestres de la meva vida. I no em refereixo a aquells que m'han fet classe, d'aquests n'hi ha molts, sinó als que m'han ensenyat i educat, que no són tants.
Tots tenim un mestre de referència de qui hem après molt i que ens ha fet una mica qui som avui . En el meu cas, a primària vaig tenir una mestra, la "senyu" Montse, que era (és! segueix en actiu) una crack. Amb ella vam fer teatre, recitàvem infinitat de poemes de memòria, vam llegir, vam recórrer tot el Baix Penedès poble a poble i ens va despertar unes ganes d'aprendre que encara ens duren. Jo no sé si ella en sabia molt o poc de projectes interdisciplinars o de treball cooperatiu, només sé que les seves classes eren una canya i que tots els que vam anar a la classe de la "senyu" encara recordem amb un somriure aquella etapa. La recordo dient: "llegiu, llegiu cada nit, encara que sigui una línia". Poc es deu pensar que aquesta frase seva em va convertir en la lectora que sóc ara. Realment, els mestres mai sabem quan acaba la nostra influència.
I ara que estic a l'altra banda us puc dir que no hi ha feina millor que la d'educar als altres. I no em refereixo a explicar continguts, això ja ho trobem a can google. Em refereixo a l'altre aprenentatge, el que no t'arriba al cervell però t'arriba a l'ànima. Els que us dediqueu a ensenyar ho sabeu; quan parlem amb antics alumnes el que recorden de nosaltres és sorprenent i mai té a veure amb el temari.
Diuen que en ple segle XXI hem d'innovar, que educar és un repte i tota la resta de tòpics. Sí que és difícil, tenim les pantalles en contra (o a favor, encara no ho hem de decidir) i ens hem d'encarar al poc prestigi social i als temuts grups de whatsapp de pares. Però de veritat, és brutal l'ofici d'ensenyar. Al final ens és igual si alumnes arriben a una carrera "amb sortida". El més important és formar joves que se'n surtin, que siguin feliços que llegeixin molt i que estimin més. Com va fer la meva "senyu" i de ben segur aquell mestre en qui esteu pensant mentre llegiu aquest text.
Em sumo a l'agraïment d'en Carles Capdevila. Gràcies a tots els mestres!
