Canvia el xip

Jordi Sasot i Cristian Toribio

Trastorn fonològic

Es coneix com a trastorn fonològic o trastorn de la parla i l'articulació a aquell conjunt de dificultats en la producció de la parla (producció fonològica), que té com a principal conseqüència que la parla sigui difícil d'entendre per qui escolta a l'infant o inclús, impedeix que pugui donar-se la conversació, en funció de la gravetat del trastorn. És a dir, la principal conseqüència és la dificultat per entendre el nen o nena que intenta parlar i comunicar, i vist des de l'òptica de l'infant: la dificultat per ser entès i comunicar-se amb els altres, condició fonamental per a poder desenvolupar-se de manera saludable.

Aquesta producció deficient de la parla s'escapa de la normalitat pel que fa l'edat del nen i comença en les primeres fases del període de desenvolupament. Cal tenir en compte que la capacitat de producció de la parla varia segons el desenvolupament maduratiu d'un infant, però a diferents etapes maduratives s'haurien d'haver aconseguit certes fites respecte a l'articulació de la parla, que el nen o nena amb trastorn fonològic no ha assolit.

La principal conseqüència del trastorn fonològic se situa en la relació de l'infant que ho presenta amb els seus iguals, provocant freqüentment la reducció d'interaccions socials, limitacions en la comunicació eficaç, deteriorament de la seva pròpia percepció com a comunicador eficaç i el consegüent impacte emocional que pot tenir en la seva autoestima.

La segona conseqüència que amb més freqüència limita als infants que presenten aquest trastorn forma part de l'esfera acadèmica, és a dir, en molts casos els nens i nenes amb trastorns de la parla i l'articulació presentaran també dificultats en l'aprenentatge del llenguatge escrit (Williams, McLeod i McCauley, 2010) i també, per tant, no és d'estranyar que entre el 50%-70% dels infants que presenten trastorns de la parla mostraran també dificultats generals d'aprenentatges a l'etapa d'Educació Primària i Secundària (Aguado, Fernández-Zúñiga, Gambra, Perelló i Vila-Rovira, 2013).

Tot i així, les dislàlies, que són el trastorn de la parla més freqüent, tenen un pronòstic molt favorable de recuperació a través d’una intervenció precoç. Per tant, com en altres alteracions d'inici en la primera infància és important estar atent als senyals d'alerta. En aquest sentit, les dislàlies més comunes són substituir un so d’una paraula com per exemple dir “gai” en lloc de “gall”, ometre sons, com per exemple dir “dac” en lloc de “drac”, inserir sons que no hi són, com per exemple dir “drata” en lloc de “rata” i la distorsió, que és produir sons deformats però propers al so correcte.

Fins a aproximadament els 4 anys és habitual que es realitzin errors en la producció de la parla, i no és motiu de preocupació, ja que estan en procés d'aprendre a dominar els òrgans implicats en produir els sons de la parla, però a partir dels 4 anys els nens s'han de poder pronunciar correctament els sons, amb l'excepció dels de la «s» i la «z», que és fins als 5 anys i de la «r» fins als sis anys com a límit.

Sobre la base d'aquests rangs d'edat comentats, si les dislàlies persisteixen, seria recomanable que un professional especialista realitzés una valoració de la situació, per a diagnosticar i proposar una possible intervenció en concordança a les dificultats presentades.

Referencies consultades:

Aguado, G., Fernández-Zúñiga, A., Gambra, S., Perelló, E. i Vila-Rovira, J. (2013). Trastorns de la parla i de la veu. Barcelona: Editorial UOC

Williams, A.L., McLeod, S. i McCauley, R.J. (2010). Interventions for speech sound disorder in children. Baltimore: Brookes Publishing

Dr. Jordi Sasot LlevadotPsiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio AmaroPsicòleg Clínic Infanto Juvenil

www.centreguia.cat