Criatures 05/12/2011

A més sacrificis més reconeixement

3 min

En els temps que corren costa trobar elements incentivadors que permetin il·lusionar-se per la feina, per a fer-la cada dia millor i per afrontar els múltiples problemes i obstacles que la tasca educativa comporta en els nostres centres. La carrera docent catalana sembla dormir en un calaix de la LEC. L’autonomia de centres que propugna sense un mínim d’autonomia financera resulta una entelèquia. I sense diners per a projectes específics ni existeix autonomia financera ni, en bona part, es pot concretar l’autonomia pedagògica que els centres i els seus directors vulguin assumir. En aquestes circumstàncies, qui té ànims per endegar un procés vigorós d’actualització del projecte educatiu que aposti per una racionalització curricular i organitzativa del centre? Qui entusiasmarà a un equip docent perquè afronti projectes de renovació profunda de la docència, la tutoria i l’orientació, l’agrupament de l’alumnat, les propostes curriculars interdisciplinàries, l’aposta per diverses metodologies didàctiques integrades en un projecte global, etc.? Ara, les converses en els centres versen sobre els ajustaments pressupostaris que afecten i afectaran més a sous, complements, permisos, substitucions, interinatges, comissions de serveis, etc. i que arrosseguen als professionals de la docència, com a molts d’altres de la funció pública i concertada, a endreçar –en una mena de letargia– les il·lusions i les projeccions envers un futur de millora. I aquest fet, que per a qualsevol sector professional ja resulta un inconvenient, per a mestres i professors que cada dia s’han d’enfrontar amb els nens i nenes, nois i noies, que demanen un esforç continu i un vessament d’energia enormes, no es pot assumir gaire temps sense provocar repercussions negatives en la qualitat educativa. Aquesta feina –la de mestre i professor– no es pot dur a terme pensant en sortir del pas, en qui dia passa any empeny, instal·lats en la resignació rutinària. La tasca educadora requereix alimentar-se permanentment de propostes de futur il·lusionadores i innovadores. Formem als protagonistes del nostre futur i aquests, ara en les aules, no poden esperar temps millors en l’economia i en l’administració per a, llavors, sentir-se atesos per professionals amb una predisposició activa per al canvi i la recerca. Actituds que demanda una professió que ha d’investigar per renovar-se i reinventar-se permanentment. Educar és anar descobrint el futur des d’un qüestionament crític i flexible del present per aprendre dels errors, per a superar obstacles, per a guanyar nous horitzons. La professió docent esdevindrà imaginativa i creativa o restarà superada per altres mitjans de gestió del coneixement que ja poden ser més efectius en la tasca de transmissió de continguts. No ens podem permetre el luxe, com a país, de tenir els nostres professionals instal·lats en el desànim, en la queixa, en la percepció –més justa o menys– del greuge que mina la seva autoconfiança. No podem deixar la gestió de l’autoestima dels nostres fills en mans de professionals minats, precisament, en la seva autoestima. Si l’administració els hi ha de demanar sacrificis –a l’igual que ho fa amb molts altres sectors– aquests s’hauran de compensar amb més dosis de confiança, de consideració i de reconeixement, la qual cosa s’ha de traduir amb més autonomia, més recolzament per a les innovacions i els treballs en equip, més ajudes i suports per als projectes i esforços que se’n surten, que són model d’eficàcia o de dedicació abnegada. Que n’hi ha i forces. Incentivem, premiem, reconeixem, facilitem projectes propis, esperonem innovacions i no obstaculitzem amb més burocràcia, malfiança i inoperància que només aconsegueixen ofegar les iniciatives dels centres i els equips. I si això mai és bo permetre-ho, en aquests moments –per a la qualitat del sistema– resultaria un autèntic suïcidi.

stats